Per si no n’hi ha prou
Durant la segona quinzena d’aquest passat maig, a Olot i a uns quants pobles (cinc o sis) del voltant, hi ha hagut com una onada d’inspeccions de treball que ha atordit (encara més) sobretot la gent de l’hostaleria, els que més han llepat i llepen amb això del confinament. He estat a tres restaurants on, parlant amb els responsables, es queixaven amargament del fet que, en un moment tan problemàtic i delicat, l’administració vingui precisament ara a afegir més llenya al foc, i de quina manera. Les inspectores de treball, dues senyores, els han demanat, amb urgència, “informe de vida laboral del CCC de la empresa desde enero 2001”, “contratos de trabajo de trabajadores en activo”, “justificantes de pago al régimen especial de trabajadores autònomos”, “registro jornada correspondiente al período de abril a la fecha”... i altres formalitats documentals.
Naturalment, no estic pas en contra que tothom compleixi allò manat, ni que els treballadors estiguin donats d’alta en la seguretat social, bo i practicant horaris normals i tot el que sigui de llei. Però a un servidor també li sembla que el moment és del tot intempestiu, i ho dic havent experimentat també el que costa el dia a dia d’una empresa hostalera, i sabent el que angoixen segons quines inspeccions i segons qui les fa. Amb tot el que passa per la pandèmia que també aclapara molt els professionals d’un ram tan delicat i voluble com és el de l’hostaleria, imagino els esforços, la suor i la feina per seguir endavant.
Qui sap si per deformació professional dels anys treballats m’interessa saber com es viu aquesta crisi a hotels i restaurants. Hi veig autèntic sofriment, greus problemes que afecten el més profund de les persones, famílies sense recursos per haver perdut la feina i no poder confiar en els pegats provisionals receptats pel govern. Una autèntica desgràcia col·lectiva que cau sobre la nostra gent que lluita contra un greu problema nou i impensat.
Algú ha escrit no fa gaire: “L’ambició màxima dels inspectors de l’administració és fer descarrilar el màxim possible de trens de vida.” Però ara mateix el tren de l’hostaleria és com un comboi que té de cara un vent fortíssim, circula sobre rails relliscosos per pujades costerudes i amb una nova inseguretat cada dia.
