Pasta gansa

A finals d’abril, el Tribunal de Comptes espanyol va citar 36 polítics i funcionaris catalans per reclamar-los els 5 milions d’euros que Diplocat –el cos diplomàtic mig públic, mig privat de la Generalitat– va gastar entre el 2011 i el 2017; és més, a principis de maig va reclamar més de 4 milions només a Albert Royo, l’organitzador eficaç i amable d’aquest cos, i a finals del mateix mes el TCE va dir que podia reclamar uns 416 milions d’euros a ex-alts càrrecs de la Generalitat per haver parlat del procés independentista durant les seves visites a l’estranger, encara que hagués estat tan sols per satisfer la curiositat d’algun periodista (salvant les distàncies, és com si als voluntaris estrangers sense sou que vam assistir a dos sopars organitzats per Diplocat en què es debatia el procés, el TCE ens cobrís ara no només el cost dels àpats, sinó també el del lloguer dels coberts, de les hores extres dels cambrers o de la neteja posterior de les estovalles). O sigui –havent vist que això de ficar mig govern a la garjola i tenir la resta a l’exili no plau a diverses organitzacions de drets humans, des d’AI fins a l’ONU passant per HRW– l’Estat ha trobat la solució perfecta: arruïnar les vides de tants líders independentistes (i les seves famílies) com sigui possible, però, això sí, d’una manera poc visible en l’àmbit internacional. Si afegim aquesta persecució fiscal a la persecució judicial de més de 3.000 ciutadans catalans i si pensem que fins i tot per conservar cinc petites illes desertes a la costa africana l’Estat hi manté quatre destacaments militars permanents, la pregunta és: si volem ser independents, com es pot aconseguir el control real del territori? Si l’Estat posa soldats en illes buides robades a l’Àfrica, què no posaria per continuar donant l’abraçada de l’os a la Catalunya tan rica i plena, capital Barcelona? No és pas cap pregunta retòrica, que consti.