Les cues són sinistres

Si els teus dubtes sobre la vacunació de la covid tenen a veure amb el negoci formidable que n’obtenen certs laboratoris, i no amb la seva eficàcia, que els indicadors de fet tendeixen a corroborar, hi ha un moment que t’acabes doblegant. Et dius que ho fas per tots els que tenen un sistema immunitari més fràgil que el teu, perquè els amics que viuen de l’hostaleria no acabin a la ruïna, perquè no et privin de més drets amb l’excusa de la pandèmia. Però en realitat ho fas perquè et toca, perquè ets obedient, perquè rumiar-hi massa fa una por de boig. Abans hi havia una edat de merèixer; ara tots, un dia o altre, arribem a l’edat de vacunar-nos, i la lleva dels semivells ja ha estat cridada. No he pres cap decisió, ben mirat; simplement em deixo portar, fins que arribo al centre de vacunació que m’han assignat, el dia i l’hora acordats, i descobreixo que som milers, a la cua, una formació disciplinada de cinquantenaris que avança lentament cap a un edifici anodí que s’entreveu a l’horitzó. No és l’espera, el que m’espanta, sinó l’efecte sinistre de la docilitat quan és seguida en massa. Com que formem tot al llarg d’un passeig boscós, em revé bruscament la imatge dels combois d’Auschwitz que entraven cantant a les cambres de gas. Potser és aquesta impressió la que fa que prop d’un 10% de la població citada se’n desdigui a última hora. Jo mateixa dubtaré bona estona si sortir de la fila per escapar-me d’alguna cosa abominable i humiliant. Però seguiré endavant, potser només perquè ja hi soc, o potser perquè si fugir fos de veritat una salvació, de què em serviria, si tots els altres cauen?