El mar

He vist per casualitat que ahir se celebrava el dia internacional del mar o dels oceans. I m’ha fet pensar que, ara que és a punt de començar la temporada d’estiu, qui més qui menys anirem a marina algun dia i el mar tornarà a entrar de ple en les nostres vides. Alguns no se’n separen en tot l’any, però és veritat que la majoria de la població vivim d’esquena a aquesta massa d’aigua salada i no es mereix com la tractem. Paradoxalment, el mar, que és d’on va sorgir la vida, cada vegada es veu més amenaçat per les activitats d’una d’aquestes formes de vida, la humana. Els mars i oceans generen la major part de l’oxigen que respirem, absorbeixen una gran quantitat d’emissions de carboni, ofereixen menjar i nutrients, regulen el clima i són econòmicament importants per als països que confien en el turisme, la pesca i altres recursos marins per als seus ingressos. Les civilitzacions hem avançat a través del comerç marítim i l’intercanvi d’idees. Durant segles, el mar ha tingut un paper destacat en la literatura, en la música, en els somnis. El mar, com la muntanya o els boscos, ens defineixen com som i, en canvi, els menystenim d’una manera significativa. Trobo que la nostra vida, la dels homes i dones, és molt semblant a la del mar. El tarannà. Em captiva la seva calma i al mateix temps m’impressiona la força que desferma quan s’hi congria una tempesta atiada pel vent. M’agrada i respecto aquesta essència canviant que el defineix. Que ens defineix. Som éssers canviants. En aparença i a la superfície, el mar és una massa uniforme que sembla que no s’hagi d’acabar mai. I a sota amaga tot un univers de vida. Com nosaltres, les persones. Deu ser per això que exerceix aquest magnetisme que fa que moltes persones sentin, com si es tractés d’una crida ancestral, la necessitat de tornar-hi sovint, no ja cada estiu, sinó cada dia o cada cap de setmana, perquè en el fons, com deia aquell, som aigua. Aigua salada de mar.