No és només una punxada

Fent cua per vacunar-me, l’espera la vaig dedicar a observar al meu voltant. No és que l’ambient fos de festa, però sí d’il·lusió. Tots plegats fent cua anhelant que ens fessin la punxada al braç, encara que després s’hagués de pagar peatge. Una mica de febre i de xafament al cos semblen poca cosa al costat de les greus conseqüències que ha causat la Covid-19. Salutacions efusives amb els coneguts que ja sortien amb la vacuna circulant pel cos. I comentaris distesos amb els companys improvisats de cua, conscients que el pas que anàvem a fer no era només una protecció particular, sinó també el granet de sorra que podíem aportar per a la recuperació de la normalitat. L’organització, simplement fantàstica. Malgrat la cua interminable, l’espera no es fa feixuga. I, ja al centre de vacunació, la logística està cronometrada. Un altre argument per exalçar el nostre sistema sanitari, que ha estat contra les cordes per la Covid i que finalment se n’ha sortit amb matrícula d’honor. Malgrat estar mancats d’efectius i de recursos, el talent i la vocació han fet de contrapès. No podrem agrair mai com cal la seva gesta. I, si ho intentem, que no sigui amb aplaudiments als balcons o copets a l’esquena. Que sigui amb una aportació real d’inversió i de recursos. Pel que han fet i pel que vindrà.