Crisi energètica, també

“No sortirem mai d’aquesta crisi. No, almenys, en el marc econòmic i social en què vivim.” Aquesta és la contundent frase d’Antonio Turiel, matemàtic, doctor en física teòrica i investigador del CSIC a Barcelona, en el pròleg del seu llibre Petrocalipsis. Crisis energètica global y como (no) la vamos a solucionar. Ens hi parla de les crisis energètica i ambiental, els camps que ell coneix bàsicament, però també d’alguns elements econòmics i socials que hi estan relacionats. Per solucionar aquestes crisis volem fer coses impossibles i per això no trobem les solucions. I això ens pot portar al desastre, a la catàstrofe de la humanitat.

Per resumir la seva tesi: les energies no renovables (el petroli convencional sobretot, el fracking, els petrolis extrapesants, el petroli offshore, els biocombustibles, el gas natural, el carbó, l’energia nuclear), bàsicament fòssils, ja han arribat al seu límit màxim o a un procés de declivi de la seva producció i, a més, aquesta producció ja no és rendible o cada vegada ho és menys (encara que continuen representant, ara com ara, quasi el 90% del consum d’energia primària). Tot això a més dels importants problemes mediambientals, logístics o geopolítics que provoquen. D’altra banda, les energies renovables (hidroelèctrica, eòlica, solar), tot i que probablement tenen un marge per augmentar la seva producció, tant per raons tècniques i de rendiment energètic, com de rendibilitat econòmica, mai seran capaces de substituir la disminució de la producció de petroli i les altres energies no renovables. Per no parlar, segons l’autor, de les absolutes quimeres que representen les anomenades energies lliures, la possibilitat d’un motor d’aigua o de l’hidrogen com a font d’energia primària (que no ho és) i els costos inassolibles (i les pèrdues d’energia) que representaria produir-lo a partir de processos químics o físics.

A més, tampoc poden funcionar l’estalvi o la millora de l’eficiència energètica. D’una banda, perquè en un sistema econòmic capitalista, orientat a maximitzar els beneficis i, per tant, a l’augment continuat de la producció i el consum, sempre que hi hagi energia disponible algú la utilitzarà per produir i guanyar diners. De l’altra, perquè només si hi ha energia disponible es podrà augmentar l’activitat econòmica. Llevat que s’imposés, per part dels governs, un racionament forçós de l’energia ociosa. Segons l’autor, tampoc és clar que es pugui generalitzar el cotxe elèctric per a tothom: no creu que sigui possible ni rendible.

Un tema molt important és el canvi climàtic, o el canvi global antropogènic, que crea tota aquesta situació. La pressió antròpica exercida per la humanitat sobre l’entorn natural origina multitud de problemes: la pol·lució atmosfèrica (segons l’OMS, 8 milions de morts a l’any); la pol·lució de l’aigua potable; la sobreexplotació de les aigües subterrànies, els residus orgànics, especialment ramaders, que es filtren al subsol i contaminen l’aigua; l’augment de la temperatura i l’excés de nutrients (eutrofització), la sobreexplotació de les pesqueries, l’excés de plàstics i de materials pesants que afecten l’aigua del mar; l’abús dels pesticides i fertilitzants artificials en l’agricultura o dels antibiòtics en la ramaderia; la desertificació; la disminució dels espais protegits; etcètera. En definitiva, la pèrdua de biodiversitat afavoreix la propagació de malalties i la falta d’adaptació a situacions extremes.

I per què hem arribat fins aquí? Per què no s’ha reaccionat? Doncs perquè vivim en un sistema econòmic capitalista que necessita, inevitablement, créixer, crear valor afegit, fer beneficis. I això implica, també necessàriament, més consum d’energia i de recursos naturals. I no sembla que, en el marc del capitalisme, ni el “greenwashing”, ni el “capitalisme verd”, ni el “green new deal” siguin la solució. En paraules de Turiel: “No hi ha res a fer en el marc del capitalisme. Mentre no abandonem aquest sistema, aquesta crisi no acabarà mai”. O “no té sentit intentar preservar un sistema econòmic basat en el creixement infinit (i a més accelerat) en un planeta finit, i menys encara quan es multipliquen els senyals que ens mostren que ja hem arribat a diversos límits planetaris”.