Plantar cara a la por

La sensació de seguretat s’experimenta en l’entorn més proper, en la quotidianitat, en aquells espais coneguts, en el teu cercle familiar o d’amistats. La incògnita, la desconeixença del lloc o de les persones et poden generar indecisió, incertesa, fins i tot por. El problema és que aquesta seguretat no la trobis ni tan sols a casa teva. Així ho viuen els veïns del barri de Santa Eugènia de Girona, que per enèsima vegada estan patint una onada d’actes incívics. De fet, fa molt de temps que no tenen ni un respir. Quan no són baralles al carrer és el torn de crema de cotxes i contenidors, o bé d’ocupacions il·legals de pisos a través de màfies, o robatoris... o tot alhora. No se senten segurs. Tenen por. Però alhora –i això és admirable!– es resisteixen a acceptar aquesta situació. Batallen per fer-hi front. S’organitzen, es fan sentir als mitjans de comunicació, són perseverants en la pressió a l’Ajuntament, promouen activitats que facin barri... La situació els desborda però alhora els motiva. Perquè volen sentir-se segurs en els seus espais coneguts, en el seu entorn proper. Allò que hauria de ser per si sol.

És evident que la solució no és fàcil. El context social i econòmic genera vulnerabilitat, oportunitats per als que s’aprofiten dels mals dels altres, mancança de recursos en les administracions... I els fronts són molts i diversos. Però això no pot servir d’escut per fer front a les crítiques i a les reivindicacions. Cal respondre a un barri que pateix inseguretat –des de fa anys– i que reivindica que vol viure en pau. No se’n fa prou amb moure uns contenidors de lloc per evitar que, quan els cremin, les flames no afectin els habitatges. És una mesura però no aborda l’erradicació del problema. Un dels projectes en marxa que hauria de ser cabdal per canviar la dinàmica és la futura comissaria al barri, que segurament s’estrenarà a principis de l’any vinent. I tant de bo la cosa no quedi només aquí. Perquè així com els veïns de Santa Eugènia es resisteixen a marxar del barri, des de l’administració local, però també des de la catalana –perquè sempre ho acabem carregant tot als ajuntaments– també cal una actitud valenta. I això vol dir recursos, estratègia i perseverança. Ara que la Covid-19 deixarà d’acaparar-ho tot i de paralitzar la vida, la normalitat també significa tornar a abordar aquests problemes, que mai han desaparegut sinó que havien passat a segon pla.