50 anys d’escultura
L’obra de la Rosa Serra és sorprenent, brillant i reconeguda en països molt més que no ho és a Olot
Rosa Serra, l’escultora olotina, celebra enguany cinquanta anys dedicats al seu ofici. Com no podia ser altrament, i tal com feia el seu estimat Xavier Carbonell, també ella ho ha remarcat amb la publicació d’un magnífic llibre, on consta, amb imatges i lletra, la seva immensa obra repartida arreu del món com sabem tots els que la coneixem i l’estimem. Uns amics ens vam trobar ara fa uns dies al seu estudi per a celebrar-ho amb ella i amb el record inesborrable i sempre present del seu Xavier, que aquell dia de la trobada hauria complert setanta-nou anys. En el llibre commemoratiu hi ha una introducció pròleg entranyable signat pel seu fill Jaume, la nora Assumpta i el net Aniol, que donen fe, a part de l’estimació i la valoració que en fan, de la feina contínua, diària i intensa de la Rosa.
Ho diré una vegada més encara: l’obra de la Rosa Serra és sorprenent, brillant i reconeguda en quantitat de països molt més que no ho és, oficialment, a la seva ciutat d’Olot. A part del qualificatiu de sorprenent que em permeto atribuir a l’obra i als seus cinquanta anys de feina intensa, sorprenent també és que els qui manen a la capital de la Garrotxa no s’hagin fet prou ressò del valor de la seva immensa feinada i del bon resultat, ja que ha portat el nom d’Olot arreu del món: a Lausana, a Atlanta, a París, a l’Havana, a Seül, Xangai, Montecarlo, Singapur... i plego perquè la llista sobrepassa vint vegades l’extensió d’aquest paper.
La figura de l’artista olotina interessà Josep Pla, i d’ella va escriure allò que sempre demanava: que la pintura i l’escultura no fossin literàries, ni religioses, ni ideològiques; que no expliquessin històries ni esdeveniments heroics o tràgics, ni tan sols lírics o triomfals, sinó que només descrivissin les coses, que en mostressin els trets essencials, característics. I prou. Els amics ens felicitem d’aquesta efemèride, ens en sentim orgullosos i tenim dins l’espina del migrat reconeixement envers aquesta autèntica, sorprenent i humaníssima artista que tenim a la Garrotxa.
També ha rebut molts i grans revessos de la vida, la nostra Rosa. I per això se m’acut ara fer memòria d’aquella dita clàssica (els clàssics ho han dit tot) Inter vepres rosae nascuntur, ço és: que les roses solen néixer (i créixer) entre espines.
