A la tres
Un llast econòmic
Sempre s’aprenen coses. Ara que vivim temps de concòrdia i de diàleg i de visites presidencials i reials a Catalunya (un dia d’aquests són capaços d’anunciar-nos que ens estimen tant que a partir d’ara Barcelona serà cocapital d’Espanya), resulta que hi ha un nou argument per deixar de barallar-nos i aparcar la independència: si recuperem la normalitat, diu Pedro Sánchez (i ja saben vostès que recuperar la normalitat vol dir deixar-nos de romanços separatistes), es veu que viurem molt millor, perquè això de la “discòrdia partidista i territorial” és “un llast econòmic”. Caram. I jo que em pensava que justament un dels arguments per marxar era l’econòmic, que n’estem tips de diners que se’n van i no tornen, d’infraestructures obsoletes, d’inversions que no es compleixen... Resulta que no. Ve Pedro Sánchez a la pista d’aterratge aquesta dels indults que és el Cercle d’Economia (per cert, que no m’ha arribat encara la invitació per demà al Liceu) i ens explica que junts viuríem millor i que ens hem de deixar de “desacords estèrils”. O jo no el vaig entendre bé –que em sembla que sí– o, minuts abans de la intervenció de divendres de Pedro Sánchez el Magnànim al Cercle d’Economia, el conseller Jaume Giró (cordons, qui ho havia de dir) va posar els punts sobre les is. El dèficit fiscal a Catalunya (els euros que se’n van i no tornen, vaja) –va dir– ja s’enfila als 17.000 milions d’euros (o el que és el mateix, 2.200 euros per cada ciutadà), hi continua havent una discriminació quant a inversions de l’Estat (“A Catalunya, l’Estat inverteix 125 euros per habitant, quan la mitjana espanyola és de 162 euros, i en algunes regions supera els 300”) i en la gestió dels fons europeus correm el perill que la Generalitat es converteixi en una “simple gestoria”. Giró (cordons, qui ho havia de dir) va qualificar de “veritable vassallatge” la dependència financera a què l’Estat sotmet Catalunya. Sánchez diu que tot això és per culpa de la “discòrdia partidista i territorial” i que junts “podríem ser el que volguéssim ser”. I jo que em pensava que ara, justament perquè anàvem junts, havíem arribat fins aquí. Ja ho veuen, sempre s’aprenen coses noves.