Més enllà d’indultar

Pedro Sánchez va decidir fa setmanes apostar pels indults als presos independentistes en comprovar la reculada de la dreta de Colón, ja abans de la deslluïda concentració. Ha sumat suports a la concòrdia, de manera que ja s’atreveix no només a fer un primer pas per al diàleg amb Catalunya, sinó a proposar avui una sortida a l’atzucac, encara que el títol de la seva conferència –Retrobada: un projecte de futur per a tot Espanya– denota una uniformitat que fa arrufar el nas. La catifa vermella que tindrà al Liceu pot fer-lo caure en la temptació de pensar que n’hi ha prou indultant o seient a la taula de diàleg encotillat dins del marc constitucional de la taula per assegurar-se dos anys de concòrdia.

Però no tot el terra serà catifa com al Cercle, malgrat el reconeixement general a la mesura de gràcia amb els presos. Avui no hi haurà el govern per escoltar-lo, molest per la seva prepotència propositiva i decisòria. De fet, fins i tot els socis de Podem li retreuen que la proposta per a Catalunya sigui del PSOE i no de tot l’executiu espanyol.

Perquè la maquinària estatal de repressió no s’ha aturat: Tribunal de Comptes per arruïnar qualsevol alt càrrec de la Generalitat, tres mil represaliats pels tribunals, exiliats... Inclús la maquinària ministerial del seu propi govern, que en lloc de cogovernar decideix unilateralment sobre la pandèmia i la desescalada, recorre contra la llei de límits per al lloguer, es planteja reimplantar peatges just quan començaran a aixecar-se’n a Catalunya, evita reduir els impostos al rebut de la llum més car d’Europa... Per no recordar el 155. Són molts greuges i injustícies encara per pensar que la concòrdia està encarrilada, perquè la repressió la pateix només la banda catalana de la taula. L’altra banda patirà descrèdit internacional amb les rebregades europees –avui mateix en pot caure una altra del Consell d’Europa– però segueix ordenant, avui proposant, de manera unilateral. Una unilateralitat que tant se li retreu a l’independentisme.