On para la veritat política?

Una trobada familiar prevista de feia temps, impossible d'ajornar, em privà d'assistir el 10-J a l'aplec de Barcelona. Hom pogué veure per televisió, cent vegades millor que els que hi participaven, el que va succeir i es va coure aquell dia.

Amb l'excepció dels que havien d'encapçalar l'acte i van protagonitzar la cua, incòmodes pels esdeveniments no previstos, els quals suposo que anaven dient bajanades com ara “què fa la Marta? Fa cara de trempada!”; o bé “Heribert, descamisat sembles més jove”, i “com ho veus això, José? Ens en sortirem?”, o també “Joan, si això s'allarga, no ens faràs passar el rosari, veritat?” o burinant “Jordi, tu que tens experiència, què he de cobrar per tres quarts d'hora de conferència en una caixa?”, i encara “Pascual, no n'estàs tip de fer el ninot? Jo sí!”, acabant amb un “jo creia que tocava i pel que es veu no tocava”. Els altres, independentistes, nacionalistes, mig mig, federalistes, estatutaris, “estem bé com estem”, republicans, europeistes, regionalistes i pispes i carteristes, que aprofiten els moviments de masses, tots se sentien satisfets. Tothom s'expressava amb llibertat i les conviccions, creences, rancors i fervors eren a flor de llavi. Milers d'homes que a casa no aixequen la veu cridaven amb força la seva veritat. Molts alliçonaven patriòticament els infants. Els deien amb emoció: “Nen, és el naixement d'una nova Catalunya”. Altres cantaven, o bé reien i miraven enlaire per veure baixar la independència que, segons diuen, vindrà de dalt. A aquesta, distreta, la data se li'n va anar del cap i no hi va acudir. Sols la veritat es va veure circular entre els manifestants. Es notava, es tocava, se sentia.

A partir d'aquell dia s'ha dit de tot. Una competició de xerrera política, alimentada per un concurs de qui la diu més grossa, ha tingut lloc durant dues setmanes. Els primers dies hi va haver un cert esperit i alguns polítics, si no amb tota la veritat almenys amb mitja, van trampejar la situació. El cap de setmana, les reunions i les declaracions van donar idea que la veritat havia esdevingut escadussera. Hom ha d'estar entrenat per entreveure els percentatges. La setmana que avui acaba ha estat dramàtica. Les reunions a Madrid i la Moncloa; dels presidents i els que ho volen ser, i dels líders, i al Parlament i el Congrés han creat una allau de contradiccions en què el percentatge de veritat és inapreciable. Això no vol dir que siguin mentides: no són res! On para el 10-J? Què els diran als infants?

La majoria dels polítics faran vacances a les costes o al Pirineu. Altres, un viatge en parella a les Bahames. Els de la capçalera a l'Empordà i a Queralbs. En el 10-J no hi pensaran.

El milió i escaig de ciutadans esperaran, com sempre, el miracle, bo i xuclant un gelat de gel tenyit de groc i vermell. La majoria silenciosa comentarà sense fer-ne escarafalls: “És ben clar el que passa; ara no es porta la veritat: és retro!”