Girona, a ritme de bolero
Carl Honoré, periodista canadenc, descriu en l’obra Elogi a la lentitud una manera de fer, diferent de la que ens inciten constantment des de la societat, les institucions i els models de vida. Avui encara és un paradigma fer que les coses vagin a un ritme frenètic, fer moltes coses i a través de les tecnologies. Hem de treure hores per reunions, dinars de treball, esport, comprar i un temps per badar. Honoré critica el ritme de vida actual, poc humana i massa comercialitzada. No ens podem equivocar perquè això equival a una pèrdua de temps. Oblidem massa sovint que no es pot fer tot i bé a la vegada. Perseguim la perfecció, de fet ens l’exigeixen, i ens sentim insatisfets si no l’aconseguim. La velocitat és el signe de l’època i acabem comprovant que la pressa ens resta temps per viure.
Manel Souto, a The Conversation, també ens incita a la vida lenta, a pensar i a preguntar de forma pausada, acceptant l’error i així poder millorar. La lentitud és humana, però també institucional. L’Ajuntament de Girona n’és un exemple quan tracta de temes complexos, però també de menors i d’essencials com són l’atenció al ciutadà i la millora dels serveis que li ofereix. Les gestions s’allarguen massa i es converteixen en un procés lent, molt lent. Les obres s’eternitzen per les licitacions, pels terminis, per les fallides de les empreses i tot plegat per una burocràcia barroca que s’assembla a la de temps passats i de la qual no donen mai explicacions. Les licitacions ajornades sine die, adjudicacions fallides i problemes endèmics, neteja i vialitat incloses, que no entreveuen solució, atorguen a Girona el títol de ciutat adormida i acomplexada.
La titularitat municipal té una dinàmica de govern asimètrica. La lentitud en les obres i els serveis contrasta amb la rapidesa en els cobraments d’impostos. Aquests i les taxes s’apliquen ràpid, quan toca, sense retard. Just quan tocava i sense dilació, m’han carregat en compte els impostos municipals. Per contra, els retards en els serveis no es corresponen amb una governança simètrica, aquella que equilibra drets i obligacions, el dels deures que l’administració té amb els seus ciutadans. Un funcionament que va a ritme de bolero català, que per cobrar va ràpid, ràpid, però que per donar va lenta, exasperadament lenta.
