Des de la lògica secular

El conflicte entre Catalunya i Espanya s’ha mantingut al llarg de segles. Amb punts d’inflexió importants, però sempre marcat per tensions quan no guerres obertes: la guerra dels Dos Peres, la dels Segadors, la de Successió, la Guerra Civil....El més habitual han estat les derrotes catalanes. Malgrat tot, aquesta societat ha triat sempre seguir endavant. També en els moments més difícils, quan ha plantat cara a la repressió, amb valentia i autoestima. La repressió terrible ha modulat la identitat col·lectiva, perquè obliga a la resistència amb múltiples estratègies.

La repressió no tancarà un conflicte històric, com remarcaven ahir els qui més durament l’estan patint ara, els presos i les preses. Una repressió que tampoc s’atura: exiliats, nous judicis, indults parcials i revisables... Però, amb els indults, el govern espanyol també accepta la política com a eina. Un executiu de coalició i obligat a acords al Congrés, el que també és un reflex de la societat espanyola. Si vol sortir-se’n, el PSOE haurà de seguir plantant cara als poders que sols opten per la repressió. De la dreta aliada amb el feixisme no cal esperar-ne res, però això a Catalunya ja s’ha descomptat. Sabem qui som i d’on venim. Amb el Parlament i el govern més independentistes de la història, una majoria social ha elegit on vol anar: a la celebració d’un referèndum. La persistència és un mur sobre el qual resistir, però per poder avançar a l’independentisme li cal que s’obrin nous escenaris polítics. Com demostra el vell conflicte, la resta són lògiques perdedores davant l’Estat. Per a l’independentisme i per al país.