L’unionisme no existeix

L’altre dia, Inés Arrimadas es queixava a Pedro Sánchez, des del seu escó al Congrés, que el govern d’Espanya els havia tornat a abandonar. “El govern d’Espanya ens ha tornat a humiliar. El govern d’Espanya ha tornat a confondre el separatisme amb Catalunya.” Un lament ben curiós perquè ella mateixa va plegar de la política catalana fa un parell d’anys, quan li va semblar que havia de seguir l’itinerari d’Albert Rivera i abandonar la política de províncies –segons lectura pròpia– per instal·lar-se a Madrid a intentar tocar poder de veritat. El fet és que els líders dels partits unionistes acaben abandonant Catalunya quan en tenen l’oportunitat. Al PSC ha estat una tradició molt consolidada, sobretot tenint en compte que quan governa el PSOE sempre s’hi reserven un o dos ministeris com a pastanaga clàssica per als més espavilats de la franquícia catalana. Des dels temps de Narcís Serra i Ernest Lluch fins als de Salvador Illa i Miquel Iceta, una dotzena de socialistes catalans han comprovat la suavitat de les butaques ministerials. El PP no és tan esplèndid amb els seus catalans, però entre els temps de Josep Piqué i els de Dolors Montserrat, Aznar i Rajoy van importar una petita quantitat de catalans, amb un especial protagonisme de Jorge Fernández Díaz. En definitiva, la realitat és que, políticament, l’unionisme català ni existeix a Catalunya ni se’l prenen seriosament a Madrid. El PSC, el PP català i Ciutadans –per no parlar de Vox– tenen delegacions provincials i en disposen amb total llibertat, sense que se’ls passi pel cap dialogar-hi ni consultar-ne les opinions. Com diu Inés Arrimadas, Catalunya és representada gairebé en exclusiva per l’independentisme, l’única opció política articulada i amb programa i lideratges propis. A l’altra banda, la lluita contra l’independentisme és cosa de funcionaris, siguin jutges o policies I per això els electors unionistes mandregen despreocupadament, des del sofà de casa, quan els canals de Madrid els concedeixen, cada matí, el títol de màrtirs.