Cap a la decrepitud

Una llengua és un organisme viu. Neix, creix, arriba a la plenitud, decau, entra en decrepitud i mor. Em refereixo, és clar, a les llengües minoritàries. És l’infaust cas del català, que dissortadament es troba ja en fase accelerada de decrepitud. Per això, la meva perplexitat és absoluta quan llegeixo o sento des de saberudes instàncies oficials missatges i pseudoenquestes sobre la pomposament denominada “salut” del català, de signe inversemblantment optimista. Llavors, surto amb la pseudoenquesta a la butxaca i la realitat m’etziba la negativa més rotunda al que diu el paper. N’hi ha prou amb una passejada per la teòricament catalanitzada Girona per adonar-se del predomini del castellà. I parlo del centre de la ciutat (sobren comentaris pel que fa a les perifèries i encara més a Barcelona, sobretot si es viatja en metro, on s’esdevé miraculós sentir el català).

Els esmentats i tan ufanosos missatges optimistes de la Generalitat no cal dir que no són compartits per cap lingüista, almenys que jo recordi. Ells –aquests sí entesos i no setciències que parlen des d’obscures càtedres polítiques– ens recorden que estem a punt d’entrar ja en la darrera fase prèvia a l’extinció d’una llengua, o sigui, la del fenomen de substitució lingüística, que es produeix quan la generació dels pares considera inútil la transmissió als fills de la llengua minoritària en convivència amb la majoritària.

Contra tot això no es pot fer res si no es disposa d’un estat propi i les seves eines, estil, per exemple, nacions nòrdiques, on el danès, el suec o el noruec romanen ben vius, sense haver-se deixat engolir per l’anglès, malgrat el perfecte domini de tots els seus ciutadans d’aquesta llengua tan majoritària. Heus aquí, doncs, un dels avantatges de disposar d’un estat propi.

Però si de moment res no podem fer, almenys, per a desaccelerar l’esmentat procés de substitució lingüística, el que sí que està a les nostres mans és aprofitar “el poc que tenim ara” que es referia Martí Pol. Per exemple, TV3, que se suposa que alguna sensibilitat ha de tenir en aquest tema. Doncs bé, m’he entretingut els últims temps a anotar facècies lingüístiques amb què ens obsequia la “nostra” televisió. Són disbarats, alguns dirigits a la línia de flotació de la llengua. Vull dir, a la seva sintaxi. Perquè, molt més greu que errades lèxiques o que una falta d’ortografia o, en fi, una castellanada, és dinamitar l’estructura de la llengua adoptant els paràmetres i les regles de la sintaxi castellana. He registrat, per exemple:

1. “M’ha donat envidia” (en lloc de “m’ha fet enveja”). 2. “ens esmorzàvem” (en lloc d’“esmorzàvem”). 3. “disparat” (en lloc de “disbarat”). 4. “ninguna persona” (en lloc de “cap persona”). 5. “quina cara se li ha quedat” (en lloc de “quina cara li ha quedat”). 6. “roza” (en lloc de “frega”). 7. “si et dona al coll” (en lloc de “si (el projectil) et toca el coll”). 8. Els “monigotes” (en lloc de “ninots”). 9. “hi haurà que utilitzar” (en lloc de “s’haurà d’utilitzar”). 10. “tropezem” (en lloc d’“ens entrebanquem”). 11. “liant” (en lloc d’“embolicant”). 12. “atornillat” a la taula (de negociació) (en lloc de “cargolat”, “clavat”). 13. Hi ha una presentadora que diu contínuament “el teu anàlisi” en lloc de la “teva anàlisi”. 14. “No es pot permitir” (en lloc de “no es pot permetre”). 15. “Ningú d’ells” (en lloc de “cap d’ells”). 16. “M’entra la risa” (en lloc d’“em fa riure”) 17. “dona igual” (en lloc d’“és igual”). 18. “despecho” (en lloc de “despit”). 19. “emputjar” (en lloc d’“empentar”). 20. “enfermetat”( en lloc de “malaltia”) diversos metges. 22. “una deuta” (en lloc “d’un deute”) diversos economistes. 23. “Vec” (en lloc de “veig”) incomptables vegades, etc.

Un petit repertori, al qual caldria afegir algun inefable personatge de parla inintel·ligible. Penso, per exemple, en un economista contertulià habitual de la “nostra” televisió que es diu Bernardos. El seu llenguatge té tants registres que a voltes penso que parla català, altres vegades castellà, altres una llengua genèricament romànica i altres esperanto. I continuo pensant que més urgent que promoure l’esperanto és que TV3 tingui cura del català. Em sembla, vaja.