De set en set
Debats agres sobre la mort
Darrerament he pensat en més d’una ocasió en els últims dies de l’avi i en el procés degeneratiu que li va anul·lar cos i ment durant tres cruels anys. Mai se li va poder parlar de la mort, a l’avi. Encara menys referir-nos a les últimes voluntats, perquè ell tenia aquella mania de pensar, si aflorava el tema, que ja ens feia nosa. Aquests dies, arran de l’aprovació de la llei de l’eutanàsia, he revisat mentalment algunes converses familiars, sobretot quan només un fil molt prim el mantenia lligat a la vida, si d’això se’n podia dir vida. Recordo una divisió infranquejable entre els que maleíem no tenir a les nostres mans posar fi a aquella tortura i els que, davant allò que el primer grup percebíem com una interpretació religiosa de la mort, es declaraven incapaços de “matar” algú, i menys a l’avi. Ni tres anys més de patiment ni trenta malalties com aquella ens haurien posat d’acord. És molt probable que la llei que ara brolla obri agres debats en algunes famílies, malgrat que la decisió final la tingui el malalt. També als centres sanitaris, fins i tot quan la llei garanteix el dret a l’objecció. Probablement, per afrontar aquestes discussions des de l’empatia, a la societat li manca informació i li sobra populisme. Les pistes que deixen els primers debats públics són desoladores. Un exemple: instar el govern a tancar l’aixeta dels diners comuns si un hospital lligat a un orde religiós es nega a aplicar la mort assistida, obviant com se’n ressentirien molts pacients. Potser es podria asserenar el debat apostant d’una vegada per educar de forma responsable sobre la mort, tabú en moltes cultures.