Lluís Albert en el record
Quan el passat dia 14 de juny felicitava per telèfon el mestre Lluis Albert i Rivas, a l’Escala, pels seus 98 anys, la vida del músic ja declinava. S’acabaria el divendres 25. Ja feia un temps que el compositor anava perdent facultats. Amb l’Albert ens coneixíem d’anys, de quan tots dos vivíem a Barcelona. Ell hi desplegava la seva activitat professional –al voltant de la música– i jo hi estudiava en el Liceu Francès. En Lluís, els diumenges, freqüentava els mateixos cercles musicals on anava el meu oncle, el també compositor Domènec Moner, a casa del qual jo vivia i al qual acompanyava sovint. D’aquí la mútua coneixença.
Albert havia nascut a Barcelona l’any 1923, però es considerava escalenc com tots els seus avantpassats. Un cop jubilat, l’Escala fou, de fet, la seva residència. L’any 2001 vaig tenir el goig de publicar dins de la col·lecció Mos la seva biografia: Lluís Albert, un home apassionat. Ara, a mesura que anava posant anys, el músic sentia la recança de deixar sense recollir tot el que havia fet els darrers vint anys i em demanava que afegís uns capítols a l’obra publicada.
El dia 17 de juny, quan la família em va avisar que el mestre s’agreujava i el vaig anar a veure ja enllitegat, en sentir-me la veu va obrir uns ulls com unes taronges, va manifestar una alegria inusitada i ens va sorprendre a tots demanant a la filla que encarregués una cambra a l’hotel a fi que em quedés i escrivís els capítols emparaulats. Veurem ara com ho fem. Va programar anticipadament les seves exèquies, recordatori inclòs. Un taüt de fusta blanca, auster. En una mà tenia una batuta de dirigir. Sobre la tapa, una bandera estelada. La música ambiental del tanatori i les composicions que van sonar a l’església eren totes seves. El fèretre va entrar portat a les espatlles de familiars i amics. Vam escoltar una pavana, una salve, la sardana Et recordem…En el recordatori –per al qual va voler que li escrivís un poema exprés– deia textualment: “Als 98 anys s’ha emportat batuta i partitures per a seguir component i dirigint des dels estels”.
L’Escala ha perdut un home polifacètic: un bon músic, un dansaire i folklorista, un director de corals i orquestres, un pedagog i el creador del museu Víctor Català, dedicat a la seva tia escriptora. Que en pau reposi.
