Nou govern, indults condicionats

De l’1-O del 2017 fins aquest 22 de juny d’enguany, han passat moltes coses: repressió brutal als ciutadans; aplicació del 155; empresonament i exili als membres del govern; eleccions imposades per M. Rajoy el 27-D del 2017 amb clatellot inesperat per als unionistes, que creien aconseguir la majoria, que obtingueren els independentistes (!); la Covid-19 i noves eleccions imposades pels tribunals, amb nova victòria de l’independentisme pel 52% del vots, en les eleccions del 14-F. Finalment uns indults forçats pel Consell d’Europa (amb vots en contra dels membres del PSOE), i no per la magnanimitat del Gobierno de España, ja que malgrat l’acte propagandista del president Sánchez del passat dia 21 al Liceu, Espanya, tal com manifesta l’esmentat Consell d’Europa en la seva declaració, és als antípodes d’una democràcia plena.

Uns anys, força tristos per als catalans, que conclouen, per una part, amb un govern presidit per ERC, amb un cert desori intern de JxCat, que en no reeditar la presidència de la Generalitat, Waterloo difícilment seguirà sent quelcom més que la residència a l’exili de Puigdemont, com ho fou en l’anterior legislatura, que des d’allà tutelava de facto el govern Torra, cosa que potser és per això que JxCat va necessitar quasi tres mesos per adonar-se que “tot no seguiria igual”, i per això les seves llargues especulacions; d’altra banda, uns indults a mitges, que en cap cas resolen la repressió contra uns tres mil ciutadans catalans i que manté la inhabilitació dels presos polítics, que equival a considerar just el judici que totes les instàncies judicials independents d’arreu consideraren injust. Només l’amnistia i l’autodeterminació, previ referèndum pactat, poden resoldre el conflicte existent.

Pel que fa a la negociació per formar govern, quan tothom donava per fet que s’havien esgotat totes les possibilitats d’èxit i que s’anava a unes noves eleccions, donat que els exconvergents no plantejaven altra cosa que Waterloo havia de “seguir tutelant el govern”, resulta que, oh, miracle!, la CUP, revestida amb la indumentària de solemnitat, va aconseguir que els partits independentistes que assoliren l’històric 52% dels vots, seguessin a la taula, amb l’objectiu d’arribar a un acord de mínims dels tres que sortosament signaren. Aquella contundència de la CUP va fer posar els peus a terra a uns i altres, car la possibilitat d’un govern en minoria d’ERC podia ser factible, però amb molts equilibris i amb grans dificultats per tirar endavant la legislatura. Tot i així, la determinació en que fou anunciat va ser determinant perquè una gran majoria de JxCat, de cop s’adonessin que el seu somni era impossible, al mateix temps que s’obrien notables divergències entre la militància, la provinent del PDeCAT i la nova afí a Puigdemont, partidaris de noves eleccions. La consulta explicità que majoritàriament eren favorables a l’opció de Jordi Sànchez, mentre Puigdemont no dissimulava el seu desacord. Fos el que fos, d’aquells més de 80 dies estèrils de negociació, es va passar a 48 hores intenses amb les quals arribava la fumata blanca: govern de coalició d’ERC i JxCat, presidit per Pere Aragonès, amb paritat de conselleries per a les dues parts. Resten per resoldre qüestions que uns i altres portaven en les respectives carpetes; conseqüentment el temps dirà si la bona disponibilitat expressada en la roda de premsa conjunta entre Pere Aragonès i Jordi Sànchez serà assolida i, d’una experiència negativa, no mancada de picabaralles, aconsegueixen passar a una altra de bona harmonia.

Pel que fa als indults typical in Spain, cal considerar dues coses: 1) que el règim corrupte del 78 segueix intacte i només tapa forats forçadament, car manté la repressió judicial via informes de la Guàrdia Civil i la Policía Nacional. 2) que, a part de ser forçats pel Consell d’Europa, són molt lluny de resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Per altra banda, és urgent reunir la taula de diàleg, que urgeix que esdevingui de negociació, sense línies vermelles de cap mena, car fer esment a la llei, tal com la interpreten el TC, els altres tribunals, també el de Comptes o la desqualificada cúpula del Poder Judicial, quan la mateixa Constitució, amb bona voluntat, té moltes altres interpretacions de les que ens imposen vergonyosament els esmentats tribunals.