Despintura fònica

Ha reaparegut José María Aznar amb un bigoti que sembla formar part de la despintura fònica de Miquel Barceló. I va l’home, amb el to amenaçant i la poca vocalització habitual, i deixa anar que el PSOE va arribar al govern el 2004 utilitzant l’atac terrorista de l’11-M i, el 2018, amb una moció de censura a la qual van donar suport independentistes i “exterroristes”. I s’ha quedat tranquil una temporada. Esperem que llarga. Es veu que això que els empresaris i els bisbes s’hagin posat de perfil amb els indults dels presos polítics li costa tant de pair que s’ha apuntat els noms en una llibreta en espera d’executar una vendetta. Una vendetta que si mai pot disfrutar serà per la injustícia que ell mateix no hagi estat jutjat al Tribunal Penal Internacional per crims contra la humanitat. No, no hi havia armes de destrucció massiva a l’Iraq. I aquella guerra en què va participar ha fet el món pitjor del que era. Almenys Toni Blair va tenir la dignitat de mostrar penediment. I si l’home del bigoti de despintura fònica pot algun dia executar la seva vendetta serà per la injustícia de no haver estat jutjat com a capo d’una organització que va ordir una trama de corrupció que, sí, mereixia que els diguessin passi-ho bé una temporadeta. Afortunadament, qui va apuntar i no oblidar el 2004 va ser una majoria d’espanyols, encapçalats pels votants catalans. Ana Botella ho va tenir clar quan va veure la participació electoral a Catalunya. Es va haver de reinventar com a alcaldessa de Madrid, on es va dedicar a vendre pisos protegits a fons voltor. Cosa per la qual no és perseguida pel Tribunal de Cuentas. Potser perquè l’ha de fiscalitzar el seu cunyat i l’exministra de Justícia del seu marit. Un marit que, enamorat de les comissions, va decidir fer negocis amb Muammar al-Gaddafi i Abengoa, aquella empresa de la qual Josep Borrell es va vendre les accions amb informació privilegiada.