Keep calm
Paraula de Sánchez
Si res es pot certificar de la trajectòria de Pedro Sánchez és que no podem fer cas de res del que diu. Que si avui diu blanc, demà passat pot dir negre, tranquil·lament, amb aquell posat d’estadista, això sí, que li ha quedat des que es va agradar tant en les primeres arengues als “compatriotas” per lluitar “unidos” contra la Covid-19. Mentida compulsiva? Habilitat? Cintura? Instint de supervivència? Tot a l’hora? No són condicions incompatibles en la política. Semblaria que tot el contrari. Ajusta sempre el discurs a les circumstàncies. És el seu manual de resistència. A les proves em remeto. Ha passat de demanar les penes íntegres per als nou líders independentistes a concedir-los l’indult; bé, aquesta llibertat vigilada que tenen. De ferm defensor del 155, a paladí de la via dialogada. Del portarem Puigdemont emmanillat, a l’“us estimem” del Gran Teatre del Liceo. De vantar-se de controlar la fiscalia, a defensar la independència del impresentable Tribunal de Cuentas. De no agafar el telèfon a Torra a llargues conferències amb Aragonès. Ha passat del càstig al perdó, en definitiva, usant grans paraules, manllevades dels clàssics, en la seva croada pel retrobament i la concòrdia. Magnanimitat i generositat amb els vençuts, ja ens ho van dir. Doncs, posats a fer, i com que tenim almenys dos anys per endavant d’operació diàleg, per què no hi busquem la part positiva? Qui ens assegura que on ara diu Constitució, règim del 78 i visca el rei, llavors no dirà amnistia, referèndum i república? Ja em disculparan l’astracanada, però el fet cert és que avui tenim el diàleg fiat a aquesta diguem-ne habilitat política de Sánchez i a la por que tornin els que controlen per darrere poders de debò com el Tribunal Suprem, el Tribunal Constitucional i el Tribunal de Cuentas, que, en temps de concòrdia, continuen fent la feina bruta contra l’independentisme.