El refredat

La farmacèutica em diu que si en un hivern normal acostumaven a vendre, posem per cas, unes 300 capses de Frenadol al mes, aquest any n’han venut 15. I no cal dir com estan els prestatges dels xarops contra la tos. Intactes. Han d’anar traient la pols als productes que la mascareta ha acabat fent innecessaris. Un hivern sense refredats ni atacs de tos. Quan enyorem la normalitat, també enyorem les febrades, el nas rajant de mocs, aquell mal d’ossos que sembla que t’hagin donat una pegada, la tos de gos, aquell pujar i baixar que sembla que se t’hagi de trencat tota la carcanada? O volem una tornada selectiva a la normalitat? Anar desbrossant el camí, anar traient les pedres que ens facin un caminar més plaent? La història del progrés ha estat aquesta, anar marcant amb una creueta el mal superat. I aquest que no saps per on t’arriba, si pels peus o pel cap, si per un raig d’aire fred quan estàs suat, o per uns mitjons massa prims per un dia de glaç, el podem estroncar amb la barrera d’una mascareta, ja sigui industrial, ja sigui feta a casa. Aquesta bondat d’allò casolà que en molts restaurants només proclamen per les postres quan et diuen: el flam o el pastís el fem nosaltres. Home, gràcies, i l’amanida o el fricandó no? Doncs amb les mascaretes Covid busquem les homologades, les certificades. La cosa és justa que es trenca. Si ens les traiem a més de refredar-nos podem estendre la taca. La fragilitat no ens abandona i, malgrat la vacunació, anem de pet a la cinquena onada amb els centres de primària desbordats. Els escolars més joves han passat d’un curs exemplar a un final de festa ben galdós. Diu Alessandro Baricco en un enfilall de pensaments que la pandèmia ens està fent pensar en allò que era impensable, i no com un joc de fantasia, sinó de construcció racional. Un col.lapse controlat seguit d’una reconstrucció assenyada és l’única manera d’aturar la degeneració crònica del món, diu. No oblidem la mascareta!