A reveure!

La nova actuació del Tribunal de Comptes ens mostra una vegada més com de líquida és la separació de poders a l’Estat espanyol i, en definitiva, com de feble i d’imperfecta és la seva democràcia. Parlem d’un tribunal que no és un tribunal, però que dicta sentències. Parlem d’un ens farcit de l’amiguisme més pornogràfic que es pot permetre arruïnar la vida de desenes de persones i de les seves famílies sense ni despentinar-se. Sí, perquè a Margarita Mariscal de Gante, exministra de José María Aznar, no se li mourà ni un pèl. I no serà a causa de la laca. Hi ha gent que sembla que ara, amb aquesta actuació tan bèstia, tan desproporcionada, tan injusta i, sobretot, tan allunyada del mínim sentit comú, han descobert la sopa d’all. Doncs no, senyors i senyores, el brou ja feia temps que bullia. Contra l’independentisme català tot val, encara que per a això s’hagi de trepitjar, masegar i estirar com si fos un xiclet allò que anomenem l’estat de dret. Però vaja, això no és nou. Ja ho van fer anteriorment al País Basc, mentre bona part dels catalans miraven cap a una altra banda i, fins i tot, alguns partits avui independentistes donaven suport a les mesures d’excepció. I ho van fer a còpia de guerra bruta, clavegueres, tortures, tancaments de ràdios i diaris, i detencions i empresonaments amb bases més primes que el paper de fumar. I recordin que llavors ens van dir i repetir que “sense violència es podia parlar de tot”. Doncs no. També era mentida. Sense violència tampoc es pot qüestionar el dogma de la unitat d’Espanya. Els heretges que ho facin, cap a la foguera.

Aquest és el meu últim article, després de més de set anys de col·laboració ininterrompuda a El Punt Avui. El deixo amb agraïment als seus responsables per la confiança i per la llibertat amb què sempre he pogut escriure. I sobretot, me’n vaig amb la gratitud eterna a aquells que cada dilluns han llegit aquesta columna. A reveure!