De reüll
Ser jove enmig d’una pandèmia
És dur ser jove enmig d’una pandèmia mundial. Més dur que un avi que viu en una residència? Més dur que un sanitari? Més dur que les dones víctimes de violència masclista? Més dur que aquell que està en ERTO durant mesos i mesos? Més dur que l’autònom o el petit empresari que a causa de les restriccions no podia obrir el negoci? Més dur que el treballador essencial que ha hagut de fer hores extres dia sí, dia també? Més dur que un malalt mental? Més dur que una persona amb mobilitat reduïda? Més dur que la família que ha perdut algú del seu entorn? Més dur que qui té la Covid permanentment? Sí, ser jove enmig d’una pandèmia mundial és dur. Però tan dur com en els casos anteriors. I con tants d’altres que podríem haver descrit! Ningú s’escapa dels efectes d’una pandèmia tan virulenta com aquesta. Per això no puc entendre el paternalisme que exercim moltes vegades amb els joves. Es tracta només de ser just. Si es passen de frenada a Mallorca o Menorca o si surten de nit com si no hi hagués demà, doncs se’ls toca el crostó. I no passa res. I quan hi ha una resposta massiva per ser vacunats i demostren les ganes que tenen de contribuir perquè s’acabi aquest malson, se’ls felicita. I tampoc passa res. En definitiva, ni més ni menys que pel que fa a la resta.