No ens donem per vençuts

S’hi fan i cada vegada enganyen menys: prohibeixen murals feministes, esborren Indalecio Prieto i Largo Caballero dels carrers, exclouen Miguel Hernández del memorial de l’Almudena, arranquen les 2.937 plaques amb la identitat dels afusellats entre l’abril del 39 i el febrer del 44, no reconeixen que la dictadura del general Franco va reprimir ferotgement els seus enemics polítics amb consells de guerra sense cap garantia processal i amb execucions sumaríssimes o, si ho reconeixen, ja els deu estar bé perquè encara confonen adversaris amb enemics i s’entesten a exaltar i a crispar la ciutadania –temerari exercici–. No podem esperar que els vencedors condemnin el règim, però sí dedicar unes línies a celebrar que els vençuts no s’hi donen pas, ni accepten la nova versió del vell silenci: s’ha publicat un monument de paper amb les vides d’aquell grup de republicans assassinats que es pretén arrabassar de la memòria col·lectiva, un llibre que cap govern pot modificar. I, a més –recuperant les estratègies de temps clandestins–, s’ha col·locat en l’interior segellat d’un dels roures del conjunt escultòric una memòria USB amb la llista dels seus noms i més de 50 cartes de comiat que van escriure als descendents. Necessària reparació simbòlica: de tota manera hi són! Com hi és Miguel Hernández malgrat que l’enviaren a la mort i que ara s’omplen la boca amb la paraula llibertat. Doncs: “Para la libertad me desprendo a balazos de los que han revolcado su estatua por el lodo“. Versos censurats que estimem perquè nosaltres també som “como el árbol talado que retoño.”