Barcelona

Convindrem que és, al mateix temps, la joia de la corona i la flama de la República. Barcelona és aquell resum particular del país que posa tothom tan incòmode, perquè és un gaspatxo estrany, una paella extravagant i massa farcida de coses, mar i muntanya i Gaudí amb Ocaña. Barcelona és la rosa de foc i la prova de foc, la prova del cotó, allò que s’ha de superar si es vol que una idea de Catalunya funcioni o es consolidi mínimament. Podria ser més concret i dir que és l’Eixample, perquè la resta de barris són massa marcats per les classes socials o pels orígens, però deixem-ho en Barcelona: Barcelona és el primer que es van ocupar d’ocupar els contraris a la independència, amb pactes contra natura (si és que són contra natura) i participació de les clavagueres de l’Estat i altres operacions d’enginyeria social i mediàtica.

Barcelona és la joia de la corona on la corona decreta restablir el bust del rei, i on es retiren monuments a Antonio López, però es mantenen passeigs de Joan de Borbó sense cap problema. Barcelona és important perquè és la gran contradicció, el gran carnestoltes, el gran melting pot on ens hem d’acabar trobant tots, i totes, i totis, i decidir què fem. De vegades amb pacte olímpic, de vegades passant olímpicament de pactes i anant cap a la tragèdia. Però la bandera de la victòria és aquí, i no al cim del Tagamanent.

Allò que en termes tècnics s’anomena el rerepaís, aquí en veritat és el país. Barcelona no es pot prendre Catalunya com allò que hi ha rere la mampara de Collserola, el backstage, la tramoia, la pura logística o el pur jardí. Barcelona no pot ser ella mateixa sense ser país, sense ser “territori” i comarca, sense parlar i cantar en català i sense que en Peret se’t torni independentista. Barcelona és una mena de plaça major on tothom ha de ballar, i fer el ridícul, i exposar les seves febleses perquè gairebé mai ningú no s’imposa contra l’altre. La qual cosa no vol dir que no sigui prou petita, que ho és, per considerar-se un club d’interessos més o menys conscient. Ada Colau ha pactat tant com ha pogut amb el sector negocis, i el sector negocis també ha hagut d’arribar a un cert pacte de convivència amb l’independentisme, i l’independentisme ha hagut de pactar amb el cunyadíssim del bar de la cantonada. Evidentment que hi ha persones en guerra, només faltaria, jo mateix m’hi sento, però simplement sé que no tinc cap possibilitat de victòria si abans no sedueixo o comprenc Barcelona, o hi compto, tal com és, i no tal com la voldria. First we take l’Eixample, then we take Berlin.

Barcelona és l’enderrocament de les muralles, el veritable eixamplament, el veritable Eixample pendent del país: ja no es tracta tant de fer la Catalunya Ciutat, que no és una idea que m’encanti (no cal enjardinar-ho i ordenar-ho tot, per favor) sinó de fer la Barcelona capital, que és una cosa molt diferent. Vol dir tornar a la idea dels modernistes, que miraven cap a dalt, en comptes de la dels noucentistes, que miraven cap al gerani del balcó. No n’hi ha prou amb una Generalitat a la plaça Sant Jaume, ni amb una Biblioteca Nacional, ni amb un TNC, ni un MNAC, ni tantes “N” com vulguin, per retrobar la joia perduda de la corona: cal una idea de riquesa i d’ambició, de trencament de límits, d’avantguarda i d’estendard, de far sumptuós i hiperbòlic i ple de color com ho és la Sagrada Família. Una idea de capital que no necessiti el permís ni de Madrid ni de Vic, sinó l’admiració de totes dues però també de París i Londres i Brussel·les.

A qualsevol dels nens mimats de la plaça Artós els convé, tant o més que a mi, que Barcelona sigui capital d’alguna cosa i no que tot el poder (econòmic, polític, cultural) se’n vagi a altres racons. Al votant barceloní de Ciutadans o dels comuns li convé, tant o més que a mi, que els grans projectes no quedin aturats per la petitesa d’esperit o per la vergonya de ser grans o pels prejudicis ideològics d’una regidora o d’un regidor. Gaudí i Verdaguer i Casas es van entendre amb els qui pensaven diferent perquè compartien la idea, l’ambició, l’espina clavada: s’igualaven per dalt, i no per baix. Els igualava la gana, no la falsa modèstia. La imaginació, no l’expedient. La tenacitat, i no la prudència.

L’independentisme ha de tenir l’epicentre a l’Eixample, i no a Girona o a Olot. Això depèn de tenir una idea més bonica, més gran i més efectiva (per a tos els barcelonins) que l’actual promesa de l’entrepà. Que a més quan arriba, si és que arriba, no té gust de res.