No calia anar lluny

La meva mare guardava ben orgullosa les fotos del seu casament i el viatge de noces. Tenia motius per sentir-se ben orgullosa: el vestit l’havia fet ella i, de viatge de nuvis, uns amics els van convidar a casa seva, a Londres. Ella m’explicava els detalls d’aquell viatge que li va semblar tan exòtic i sofisticat, per algú, com ella, que amb prou feines es movia de Sant Antoni de Calonge. Els amfitrions eren una parella benestant, no com els avis, que s’havien dedicat a la pesca i a vendre allioli i anxoves a la taverna del carrer Artur Mundet. També recordava quan la van enviar a Barcelona a casa d’uns parents llunyans i va tornar embadalida amb les maneres de fer de la gent de bé de ciutat. A mi em feien gràcia aquestes anècdotes, i em semblava curiós que una estada a Barcelona donés per a tant. “Nena, és que la gent anava de viatge de noces a Barcelona”, em deia, per destacar l’excepcionalitat tant d’una estada a la capital catalana com d’un viatge a Londres.

Quan jo em vaig casar, vam anar de viatge a Noruega. Els avis amb prou feines havien sortit de l’Empordà. I nosaltres dedicàvem les vacances a voltar món. A Vietnam els turistes ens miraven amb cara de no entendre res. Quina dèria que teníem a Europa d’anar a l’altra banda del món només a badar i mirar com viuen ben lluny. I no teniu fills?, no treballeu?, ens deien. Ben a prop, l’avi de Salitja tampoc no entenia el nostre delit per viatjar. “Quan jo tenia la vostra edat treballàvem de sol a sol”, ens etzibava amb una certa mala llet quan teníem vacances, que per ell sempre eren massa llargues. Però nosaltres anàvem explorant racons de món. I amb això que arriba una misèria de micromolècula que no arriba a cuca, la maleïda Covid, i ens trastoca tots els plans presents i futurs de viatjar. I ens veiem mirant hotels de Barcelona. I veiem fotos de piscines als terrats i pensem: “Quina sort que fem una sortida!”.

Ara que no podem marxar del país si no és amb el certificat de vacunació a la boca, i que en la meitat de països del continent ens tenen a la llista vermella de contagis, qualsevol sortida ens sembla una gran aventura. De moment anirem un dia a Barcelona, i després mirarem un càmping per aquí a la vora, al cap de Creus potser. I fa dos dies ens entreteníem amb les ulleres de busseig veient peixos a Sant Antoni i berenant sobre unes roques. Que afortunats que som, pensàvem. Platges? Ja en tenim. I a Girona, el riu; segons com es miri pot semblar del Canadà quan obren comportes.