Acorralada pel virus

Tinc la sensació de sentir-me rodejada. Acorralada i sense sortida. Els confinaments es multipliquen al meu voltant, i s’apropen més i més. Res fa pensar que no m’acabi tocant, i més amb dos fills menors que van a casal. Aquella frase compartida de “tots hi hem de passar” que ens acompanya ja fa més d’un any. Com quan vam iniciar el curs escolar amb un munt d’incògnites. També teníem coll avall que, en un moment o altre, ens hauríem de confinar. Més d’un cop. I va acabar passant. Si bé és cert que la gestió de les escoles es va endur una nota final de matrícula d’honor. Perquè el repte era majúscul, amb un munt de dificultats que ja anaven incorporades de sèrie, i es va resoldre més que bé.

Doncs ara tornem a estar allà mateix. Amb el virus rondant-nos o tocant-nos de prop. I amb dificultats afegides. Perquè els CAP estan sobrepassats, no es fan proves PCR sense simptomatologia i l’autoresponsabilitat, si ja era important, puja un graó més. No només això. Com t’ho fas amb un petit confinat, sense PCR, durant la jornada laboral? Ho deixem en mans de la bona voluntat de les empreses? I la incertesa de no saber si està contagiat? O un mateix, malgrat estar vacunat? Sensació de ser un hàmster dins una roda que no para de girar.