De veritat que s’ha suïcidat?

Una dona es mata i la fiscalia acusa el marit com a responsable per inducció per haver-la sotmès a constants abusos psicològics i sexuals que li haurien acabat destruint la salut mental. Aquesta notícia de El Salvador ens fa pensar sobre una qüestió que a escala mundial encara no s’ha abordat amb suficient sensibilitat i competència tot i la seva inqüestionable rellevància: la relació entre la violència masclista i el suïcidi, és a dir, els suïcidis feminicides. L’OMS hi estableix una associació clara i la macroenquesta del Ministeri d’Igualtat del 2019 hi posa números: mentre el 4,7 % de les dones que no han patit maltractaments en l’àmbit de la parella han tingut alguna vegada pensaments de suïcidi, el percentatge puja al 18,5% entre les que sí que n’han patit i arriba al 25% entre les que han sofert agressions físiques o sexuals. És important, doncs, incorporar l’avaluació de la violència intrafamiliar i de gènere com a factor de risc –sentiments de por, angoixa, autoculpabilització, desesper i solitud que menen a estats depressius i a situacions límits–, com de fet ja preveu el pla nacional de prevenció del suïcidi a Catalunya, pendent d’ultimar. I és hora de dir les coses pel seu nom: els suïcidis feminicides existeixen i són una terrible manifestació de violència masclista que sovint –immens cinisme– contribueixen a tapar: el culpable encara passa, i ja és gros, com a víctima d’una dona desequilibrada que s’ha llevat la vida i l’ha deixat sol amb els fills –i de la qual, a més, en cobra la pensió–. Cal investigar i identificar aquests crims i actuar amb recursos i formació per evitar-los.