La caguem

Escriu Sylvia Plath als seus diaris: “Em vaig estirar i vaig plorar, i em vaig disposar a sentir de nou, a admetre que era humana, vulnerable, sensible.” Ser humà és cagar-la. Hi ha qui la caga més i qui la caga menys. L’error és, moltes vegades, no fer servir el cap per a gaire més que per pentinar-nos. Les persones que la caguem massa sovint ens sentim malament, ens maregem fins i tot, vomitem perquè no esperàvem que fos tan gros, demanem unes disculpes que gairebé mai serveixen per a res. Perquè el mal ja està fet, la ferida sagna i no es pot tornar enrere i pensar una mica més les coses. Quan això passa, ens quedem sols. La gent ens gira l’esquena. Ens insulta des de la ràbia i el fàstic. Ens diu coses terribles que segur que ens mereixem. Fer mal als altres és terrible i la consciència ens ho recorda cada puta dia, sobretot a l’hora d’anar a dormir, quan se suposa que tot s’ha relaxat. De dia, acotem el cap i entomem el xàfec, amb la seguretat que les conseqüències dels nostres actes irreflexius no seran de bon portar. I amb el temps, entenem que hem de tancar-nos una mica i obrir una època de reflexió per poder recuperar el timó de les nostres vides. Quan la cagues, et posen a la llista negra, sense més ni més. I te n’has de fer el càrrec, perquè només hi ha una versió, de les espifiades. El pitjor de tot és que quan la cagues perds els amics, la família, tot. I ja se sap que dos no la caguen si un no vol. Aquest és el quid: si la cagada és plural, hi hauria d’haver un esbronc plural. I que cadascú carregui amb la seva part de responsabilitat. Fet i fotut, l’únic que demana qui la caga és el perdó, no l’oblit, però sí el perdó. I qui t’estima, et perdona.