Remirar la vida

CARA

La Gail ho té tot: un pis còmode en un barri tran­quil, un marit que s’ha jubi­lat fa poc de la seva feina de metge, dos fills, una neta. Podríem dir que ja té la feina feta, i per això tot fa pen­sar que la cele­bració dels seus setanta anys serà una festa amb agraïments pre­vi­si­bles i ama­bles d’una senyora gran pre­vi­si­ble i ama­ble. Però el dia abans de l’ani­ver­sari una tro­bada casual amb una amiga de joven­tut ho can­viarà tot. Un comen­tari sobre la Gail uni­ver­sitària –“com n’eres, d’atre­vida, diver­tida i inqui­eta!”– i un sobre la manera com la tracta el marit –“no veus que no para de menys­te­nir-te?”– posa­ran el món de cap per avall. Pri­mer, la sor­presa: deu estar par­lant d’una altra per­sona, soc la mateixa de sem­pre i en Peter m’estima com ningú. Però la rea­li­tat és tos­suda, i per més que la Gail intenta resis­tir-s’hi, ínti­ma­ment no pot evi­tar de reconèixer que la seva antiga amiga té raó. No hi ha res a fer: quan sabem una cosa ja no la podem des-saber. I a la Gail és com si li hagues­sin posat unes ulle­res que li hagues­sin fet veure-hi amb tota clare­dat el que ni tan sols sabia que veia borrós. Amb aques­tes ulle­res veu la seva vida actual, però també la que ha vis­cut amb una llum nova. I el que hi veu no li agrada. S’enfada amb ella mateixa per tan­tes renúncies, i encara més per no haver-se’n ni ado­nat. La Gail sent una ràbia pro­funda que no sap ni d’on li surt. Se sent esta­fada i estúpida. Demà fa setanta anys, i què cele­brarà? Ja no vol ser la bleda com­pla­ent que tots espe­ren. Ahir no sabia que no era feliç i avui ja sap que no pot viure ni un sol dia més així.

Creu

En Peter no entén res. La seva Gail, la dona amb qui ha com­par­tit qua­ranta-sis anys de la seva vida li ha dit ines­pe­ra­da­ment que no li agrada gens com la tracta. Però… què vol dir, com la tracta? La tracta nor­mal, com sem­pre, són en Peter i la Gail, ells són així. Ell és bro­mista, ella som­riu tímida­ment. I ara diu que no li agra­den les seves bro­mes, que li sem­blen humi­li­ants. Si no li agra­da­ven, per què no li ho va dir el 1972, quan es van casar? O el 1985, o el 1999… o fins i tot l’estiu pas­sat? No, ha hagut d’espe­rar qua­tre dècades per dir-li-ho! Es veu que se n’ha ado­nat ara, deu haver estat com una reve­lació. O més aviat un atac de boge­ria. La sent par­lar i no la reco­neix. Qui carai és aquesta senyora tan enfa­dada? Què li ha fet, ell? Intenta cal­mar-la, però ja veu que es prendrà mala­ment tot el que li digui. Tot el que fins ara era nor­mal ja no li està bé, i ell no sap com actuar, sem­bla que cada intent que fa és una ficada de pota. Comença a sen­tir-se incòmode, i aquesta inco­mo­di­tat el fa enfa­dar. És com si ja no conegués les regles del joc, com si no par­les­sin el mateix llen­guatge. La Gail insis­teix que no li ha ama­gat res, ni s’entén amb ningú ni s’ha donat un cop al cap; que l’únic que passa és que ara s’ha ado­nat que no li agrada la seva relació, que ell sem­pre la deixa en ridícul davant de tot­hom, i que amb el seu menys­preu cons­tant li ha tallat les ales. En Peter sent un ver­ti­gen enorme. Si el deixa, què farà? No, no es pot dir a algú: acabo de des­co­brir que no m’agra­des, i els 46 anys ante­ri­ors tam­poc no m’has agra­dat encara que no me n’ado­nava. Un desa­mor retro­ac­tiu, on s’és vist!

Consciència

Aquesta situ­ació està basada en la història de dos per­so­nat­ges d’una minisèrie de la BBC que es diu Life. Com a espec­ta­dors veiem clara­ment una relació abu­siva i inac­cep­ta­ble per a la dig­ni­tat de la Gail –hagués o no hagués pro­nun­ciat mai la paraula no–. Però també veiem el des­con­cert sin­cer d’en Peter, que vivia còmoda­ment en el seu paper sense que mai el des­torbés cap con­tra­dicció. Aquell mal­trac­ta­ment s’havia ins­tal·lat de manera sub­til i pro­gres­siva, dis­fres­sat de nor­ma­li­tat, i ja ni el veien: era així, el seu matri­moni. Un de tants.

La consciència del patri­ar­cat fa que relle­gim la nos­tra història i sovint no ens agrada el que hi veiem, com li passa a la dona de la sèrie. Segu­ra­ment ens courà des­co­brir que vam accep­tar coses que ara no ens sem­bla­rien tole­ra­bles i que lla­vors ens sem­bla­ven per­fec­ta­ment nor­mals. Cadascú deci­dirà què en fa, d’aquesta relec­tura: algu­nes coses les dei­xa­rem pas­sar –eren altres temps– i d’altres les vol­drem revi­sar. Però el que no podrem –sorry, Peter; sorry, Gail– és obli­dar el sen­tit crític que hem après. Quan et poses ulle­res, ja no pots dei­xar de veure-hi.