Sense paper

Quan dos anys i dos mesos després de l’última vegada, un cop mostrat el certificat de vacunació anti-Covid i registrada la bossa com s’ha fet habitual amb el pretext del terrorisme i de la pirateria, vaig accedir a l’anomenat Palau del Festival de Canes, vaig constatar alguna cosa que em temia: han desaparegut els cassiers, on dipositaven els dossiers de premsa de les pel·lícules i altres “papers” amb informacions, com ara el de la programació de l’endemà. S’obrien amb la targeta de l’acreditació i hi havia moments en què ressonava una fressa metàl·lica per tota la sala, sobretot després de les projeccions matinals a dos quarts de nou per a la premsa que en certa manera també han deixat d’existir per motius que ara no venen al cas.

És cert que feia temps que cada cop hi havia menys dossiers i que eren menys elaborats. A vegades ja no eren paper, substituït per nous formats. Guardo dossiers magnífics. De tant en tant em diuen que hauria de llençar-ne, però suposo que encara em costarà més. A la meva estima pel paper i a determinades pel·lícules referides als dossiers, a la meva resistència a llençar, s’hi afegirà el valor de conservar una cosa més que ha desaparegut: un testimoni d’altres temps.

Abans d’entrar al Palau i sortint-ne, em vaig adonar que no sentia el crit de “Libé, Libé, demandez Libé!”. Un crit també d’altres temps, de quan s’esperava la sortida dels diaris en paper. El venedor ens creava la sensació que esperàvem aquell diari. A l’endemà tampoc vaig sentir-lo. Ni cap altre dia. Què se n’haurà fet de l’Antoine? A ell no l’interessava el cinema, sinó el futbol. L’he trobat a faltar: comprar-li el diari i parlar amb ell sobre el Barça, pel qual sempre em preguntava.