A la una de la matinada

“Sol, a la fi! Ja només se sent el renou d’alguns fiacres tocatardans i lassos. Durant unes quantes hores posseirem el silenci, si no el repòs. A la fi! La tirania del rostre humà ha desaparegut, i ara ja no sofriré més que per a mi sol.” És Charles Baudelaire traduït per Joaquim Sala-Sanahuja dins els Petits poemes en prosa que ha editat adesiara. També podeu trobar aquest poema: A la una de la matinada, traduït per David Cuscó i editat per Flaneur com a L’spleen de París, i en aquesta versió alguns cotxes van endarrerits i tardans, i el sofrir és patir. Els 200 anys de Baudelaire, de la seva provocativa modernitat, no caduquen, i a més d’aquestes traducció també hem tingut la de Les flors del mal, que ha fet el poeta Pere Rovira. Potser hem tingut més festa aquí amb Baudelaire que no a França, on el pare de la poesia moderna continua sent indigest. Però digestions i festes al marge, jo havia agafat Baudelaire perquè té aquest poema que va titular A la una de la matinada. I la una torna a ser l’hora d’estar sols, de donar doble volta al pany per fortificar les barricades que ens separin del món. Baudelaire així ho planteja després d’haver tingut una jornada plena d’interacció social, malcontent amb tothom, i malcontent amb ell mateix, amb ganes de rescabalar-se en la solitud de la nit.

Des d’aquesta nit passada a la una de la nit hem de ser casa, ja sigui en solitud, ja sigui en família o bombolla. En tot cas el toc de queda torna per mirar de frenar aquestes xifres tan desbocades que ens han fet enrojolar a ulls d’Europa. I de tan enrogits en el mapa no ens volen ni veure. El conseller Argimon ha acceptat que va ser un error permetre els festivals musicals perquè les mascaretes al colze no ajuden a frenar contagis. I aquest és el lloc on les duen molta gent, ja siguin en un festival, ja sigui anant pel carrer enmig de la massificació. I és que, com diu Baudelaire, no tothom pot prendre un bany de multituds. I menys ara.