Tribuna
Tot no anirà bé...
Ahir, divendres, la periodista badalonina Lídia Heredia entrevistava el conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena, per mirar d’esbrinar com s’ho farà la Generalitat per aplicar això que eufemísticament ara en diuen “confinament nocturn” i que podríem qualificar de “confinament nocturn selectiu perquè no ens ho tombi el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya”. Elena va jugar a l’equívoc amb el cost del dispositiu dels Mossos d’Esquadra que es destinaran a reforçar les policies locals de les poblacions afectades i, finalment, va admetre que no és que es mobilitzin més efectius, sinó que es pagaran més hores extres. El realment interessant de l’entrevista, però, va passar en els segons finals, quan la periodista donava l’entrevista per tancada i el conseller va voler aprofitar per dir que s’havia criminalitzat injustament els joves i tancar la intervenció amb un somriure bonhomiós acompanyat d’un “tot anirà bé”. A la presentadora d’Els Matins li va sortir del fons del cor aconsellar el polític que “potser que anessin deixant de banda la frase” perquè això que les coses aniran bé..., doncs que potser no. Allò que l’amic Alberto Rodilla qualifica en un llibre de “zascas” va ressonar per tot el plató i per tot el país.
Lídia Heredia té raó. Ja prou del mantra del “tot anirà bé”, i dels arcs de Sant Martí dibuixats per infants a les escoles, i de les cassolades per agrair al personal sanitari la feina feta i de tanta sensibleria barata. És hora de dir clarament que les coses no estan anant bé i que per a algunes persones –de fet per a una gran majoria de la població– la pandèmia no els ha fet anar bé en cap moment. I no parlem del que senten les persones que han perdut un familiar o que encara pateixen les seqüeles del virus. Ens en sortirem? I tant! Però no tothom. Si més no, no tothom podrà recuperar el que ha perdut, sigui personal o material. I tots en pagarem en major o menor grau els efectes de tot plegat.
No soc cap pessimista. En tot cas, un optimista informat. Aquest bonisme del discurs oficial i mediàtic és tan destructiu per a la societat que pretenem preservar i construir, com ho és la crítica destructiva sistemàtica. El bonisme, entès com l’exercici paternalista de la governança, l’únic que ha fet és infantilitzar els individus. La infantilització no és una pràctica innocent: converteix les persones en dependents, n’esborra el sentit crític i, per tant, la capacitat de contestació i mobilització.
La mama administració (la local, la catalana, l’espanyola, l’europea...) sap què és el millor per a nosaltres i ens renya, i si cal ens castiga, i també ens premia. Quan les coses van malament nosaltres som els culpables i quan van bé el mèrit és seu. Ens gestiona la vida. I a aquesta mare l’hem de perdonar quan s’equivoca i no li podem exigir responsabilitats. Aquesta és la nostra vida, ara.
El conseller Elena deia a TV3 que hem criminalitzat els joves. Qui ho ha fet? Perquè molts polítics, tertulians, periodistes, etc., no s’han cansat de repetir que l’increment de casos és a conseqüència de l’actitud dels joves. I que són els joves qui contagien els adults i la gent gran de la pròpia casa. Però van ser ells els que van obrir l’oci nocturn? Qui va aixecar de la nit al dia l’estat d’alarma sense preveure una obertura esglaonada de les activitats que portaven mesos tancades? Qui va decidir que ja no calia la mascareta? Qui va dir que les vacunes ho arreglaven tot? Doncs no, no van ser ells.
Fa dies que el conseller de Sanitat diu que “amb les dades a la mà” no tenia sentit no fer caure totes les mesures profilàctiques. Parlem clar: no es podien mantenir perquè l’Estat va fer desaparèixer el marc legal (o més ben dit il·legal) que permetia realment a les comunitats autònomes gestionar el problema i actuar amb prudència. Les decisions s’han pres a Madrid perquè no es perdés la temporada turística i, vet aquí la paradoxa, ara Catalunya és la regió empestada d’Europa a la qual els estats no recomanen viatjar. O sigui, que el turisme el perdem i a sobre tornem a afectar drets fonamentals dels ciutadans.
Hi ha dues raons fonamentals que expliquen per què estem així, i ambdues són polítiques: no tenim un model productiu alternatiu al turisme i no tenim un Estat propi per pensar un model diferent –on el turisme no tingui un pes tan important en el PIB–, ni per poder contribuir a mantenir vives, primer, i transformar, després, les empreses que es veuen obligades a tancar. Ara bé, no patiu, que a la fi tot anirà bé.