Salvatge

Amb tu he redescobert el bosc, el sexe i la potència del crepuscle. De petita hi passejava, trobava fonts, caçava capgrossos, em banyava a les gorgues i m’hi pelava els genolls. Ara els últims rajos tebis de sol travessen els núvols i m’espeteguen a les galtes rosades de tanta esgrima. I em torno a pelar els genolls, després de tantes dècades, i no precisament empaitant capgrossos. Trepitjar la muntanya descalça, nua i sense cap mena de màscara urbana és el més semblant a la llibertat. Hem canviat, tots dos, i ara som irrompibles, forts de tanta debilitat, naturals, per fi, havent avorrit aquella contenció absurda que, anys enrere, creava parets de merda. Cada vespre deambulo cap al llit amb el cos masegat, mastegat, magrejat. Hem aconseguit crear l’oasi que ens allibera de tanta mediocritat, perquè sabem que el sexe no és només un llenguatge. També és una fusió que va més enllà de la pell i dels ossos. Som incendi. M’agraden les ferides simètriques del meu cos. Als colzes, als genolls, als malucs. A tu t’agrada profanar el meu serrell sagrat a còpia de gotes de suor i les meves natges talla catorze amb les mans d’home rude que juga a castigar la nena dolenta. Tu allargasses el plaer, m’escrius la pell amb la llengua mentre jo assajo positures orientals de peus petits, boques multiplicades i perruques de colors impossibles per accelerar l’acció. Hem après a transformar-nos en dues bestioles famolenques al límit de les seves capacitats. Quan pugui, viuré al bosc, perquè des d’ara el bosc ets tu, soc jo, és allò que fa de motor. El bosc, per ser exactes, és el lloc perfecte per anar a morir tranquils.