A la recerca de paraules noves

Quina descoberta, aquests dies confinats, llegint i llegint la història d’Europa! I, especialment, la sorpresa més significativa me l’he endut amb la història de Catalunya.

Ens han enganyat de dalt a baix i ara mateix encara ens enganyen quan ens expliquen la guerra del general Franco. Però d’aquesta ja fa temps que no ens creiem res i, des dels finals dels 60 ja corríem amb llibres francesos descobrint pàgines senceres, com pour qui doublent les glass, o aquell Hemingway enamorat de la infermera. I l’Hug Thomas, que semblava objectiu.

Però l’edat de la innocència s’ha desvetllat en veure la gran animalada que ha fet Europa amb la seva organització estatal. Com ha passat dels comtats, ducats i principats a ser patrimoni dels reis, primerament, per ser-ho dels seus successors, els caps d’estat democràtic. Les dues grans guerres modernes ja ho van deixar tot solucionat. Amb un parell d’acords, la Pau de Westfàlia i el Tractat d’Utrecht, van tenir repartida la qüestió territorial. Au va, deixem-ho córrer, tu et quedes fins aquí i jo cap allà.

Així, amb les corones reials dels “Àustries” i la dels “Borbons”, després d’emportar-se pels camps d’Europa els pobres “voluntaris” que lluitaven per les pàtries, van decidir escriure uns tractats de pau i tothom a casa seva. Totes dues reialeses a viure com reis, i els pobres “voluntaris” recollits d’aquí d’allà, morts de fam asseguts al peu dels camins, cap a casa..., és a dir, al peu dels camins, esperant que passés algun rei amb l’espasa enlaire.

Dues parts beneïdes pels sants van descansar un temps de la mala maror, fins cap a finals del 1700, ben poca cosa, ben mirat, més encara si, com va passar als d’Anjou, és a dir els de la nissaga borbònica, acabes essent passat per la guillotina a aquella plaça solemne de París d’on mai més ressuscitarien, tot i les nostàlgies napoleòniques.

També els que manaven a la corona d’Espanya la van fer grossa. Res de guillotines, res d’execucions. Amb quatre clatellades entre els carlins i els isabelins ho van solucionar, fins que, avorrits de tant silenci, van decidir amoïnar els catalans. Amb en Primo de Rivera, de moment en van tenir prou. Però la bona, la que els duria a la venjança fina fou el final d’aquella guerra dels tres anys, amb una colla de legionaris seguits de capes al vol i turbants al cap, que van fer entrades triomfals a les ciutats, després de bombardejar-les, carregar-se els presidents, els alcaldes, els regidors i tots els malvats del bàndol enemic.

Però tot retornà a la quietud. Amb una guerra de tot Europa cremant els jueus als camps germànics, van poder recuperar un stand-by que els permeté organitzar-se en una Unió Europea. Qui hi manava? Després de guerres i bombes? Els mateixos, senyores i senyors. Hi manen els germànics, els francs i una mica els hispans..., els romans no tenen gaire caleri fresqui i han de mirar-s’ho tot de lluny. Però... i què en queda, d’aquelles velles demarcacions que els Estats Monster havien perbocat? Una cadireta a Brussel·les i un seient a dins del palau solemne d’aquella plaça d’Estrasburg. Sí, manen els mateixos. Els que van repartir-se Europa en tres parts. Els britànics, com sempre, fan un paper galdós... i ara, ja no els queden ni les colònies.

Però... la França Jacobina comença a tremolar. Antigues nacions i llengües li planten cara, amb mots copiats dels nostres. I... la EspaÑa una, grande y libre, fa dies que no sap com sortir-se’n, amb un estat amb què ha perdut les paraules. En trobarem de noves i indestructibles aquests països que som des del 1000?