Avui, 23 de juliol del 2020

Que els Jocs Olímpics del 2020 se celebrin el 2021, i que no hi hagi pràcticament públic a les grades, ja és una cosa ben estranya. Si, com diuen, això de la pandèmia és com estar en guerra contra la Covid, potser en comptes de tirar-los endavant i fer veure que som al 2020, hauria estat més lògic suspendre’ls, com es va fer per la Primera Guerra Mundial i per la Segona, no? Diria, però, que hi ha uns quants interessos comercials, esportius i sobretot televisius que ho impedeixen. Esperit olímpic, vaja. Nosaltres, de fet, ens els mirarem asseguts al sofà, i en horari de matins (els esdeveniments de màxima audiència seran al nostre migdia, a l’hora que es fa de nit al Japó) i després, els que facin vacances és clar, podran anar a la platja, a passejar o a algun concert d’aquests amb antígens o sense que després un dia Argimon dirà que ens vàrem precipitar autoritzant-lo. Seran ben estranys, aquests Jocs. Quan es van fer a Londres, per exemple (ja no els parlo de Barcelona, que queda lluny), a la ciutat s’hi van allotjar mig milió de visitants i més de cinc milions de persones van fer visites d’un dia a la capital britànica. S’hi van vendre prop de vuit milions d’entrades. En aquests Jocs, els del 2020 que fem el 2021, en algunes seus de fora de Tòquio s’hi permetrà l’entrada del 50% dels espectadors; però a la capital, res de res. Ni turistes ni massa espectadors ni grans esdeveniments fora dels estadis. Seran els Jocs del silenci. Ben estrany. Potser és que ja ens hi estem acostumant, després de tota una temporada de primera i de segona divisió de futbol, i d’ACB, sentint els crits dels jugadors, del porter, de l’àrbitre i del recollidor de pilotes. És el primer cop que es modifiquen les dates d’uns jocs olímpics, de la mateixa manera que és el primer cop que hem vist estadis buits durant tot l’any. És el primer cop, és clar, que vivim una pandèmia en directe, que no la llegim als llibres d’història, i que ens en sortim. O això sembla. Els Jocs, i la manera com se celebraran, haurien de servir per recordar-nos on som, i que això encara no està, que no s’ha acabat malgrat el que ens van traslladar, intencionadament o no, les nostres autoritats.