Tribuna
Dones que governen
Alba Vergés va ser nomenada consellera de Salut el maig del 2018. Era un govern d’emergència, que tenia per missió revertir el 155, recuperar el timó de la Generalitat i sobreposar-se a la repressió que s’acarnissava sobre tots els responsables de l’anterior govern, a l’exili o a la presó. Assumia una conselleria robusta. Juntament amb Educació, Salut copa prop del 60% del pressupost. Una conselleria que, en èpoques normals (i pretèrites), solia lidiar amb retallades, demandes del col·lectiu sanitari, greuges estructurals i crítiques endèmiques. És difícil lluir-se en un departament calent: Salut, Interior, Educació, Afers Socials solen ser conselleries en què, qui les accepta, ja sap que no li cantaran les excel·lències. Però segur que quan Alba Vergés va assumir el repte d’esdevenir consellera de Salut no s’imaginava que la legislatura estaria marcada per la irrupció d’una pandèmia mundial que capgiraria el món tal com l’havíem conegut.
Les primeres notícies del coronavirus van arribar a inicis del 2020 amb l’exotisme i la confiança que allò que passava a Wuhan –amb imatges d’una ciutat desèrtica sense presència als carrers dels seus habitants– era ciència-ficció. Les següents setmanes, vam tenir coneixement de contagis i de països afectats, que s’acostaven al nostre com una ombra de tempesta, mentre es debatia si es faria o no el Mobile o el Saló Alimentària, fins que el 25 de febrer es va diagnosticar el primer cas a Barcelona. Els responsables del Departament de Salut van començar a acaparar el focus de l’actualitat. I el dia 12 de març, el govern anunciava que es tancaven les escoles fins, com a mínim, passat Setmana Santa. La roda de premsa d’aquell vespre donava a conèixer noves mesures: es confinava perimetralment la conca d’Òdena, formada pels municipis d’Igualada, Vilanova del Camí, Òdena i Santa Margarida de Montbui. La consellera Vergés, igualadina, confirmava la restricció pel brot detectat a l’hospital d’Igualada, que, proporcionalment, era d’una afectació deu vegades superior a la de la resta de Catalunya. Aquell vespre, davant dels mitjans, a la consellera Vergés se li va trencar la veu. L’anunci l’aïllava a Barcelona de la seva família, el seu marit i els seus fills, d’un i quatre anys. Al cap de pocs dies, els seus pares serien contagiats, també el seu marit; ella s’estaria a la conselleria fins que el 6 d’abril es va aixecar el confinament.
Alba Vergés va ser escarnida per la fragilitat que va mostrar en aquella roda de premsa, quan les llàgrimes van trair un anunci de gran transcendència, política, perquè llavors ni tan sols el govern espanyol havia anunciat el decret de l’estat d’alarma, i personal, per l’impacte emocional que l’acompanyava. Encara que poca gent més que els equips de Salut i els treballadors sanitaris tinguessin consciència de l’onada que ens assolaria al cap de pocs dies, les crítiques van aflorar per totes bandes: vexacions a les xarxes, humiliació, ridiculització. Des del març del 2020 fins al maig del 2021, en què ha traspassat el timó de Salut al doctor Argimon, Alba Vergés ha estat el blanc de les crítiques Quan prenia mesures, perquè les prenia. L’acusaven d’incompetent, d’anar a la seva, de no escoltar epidemiòlegs brillants que sovint es contradeien entre si. Va reforçar l’equip, va repartir el pes de les intervencions amb el doctor Argimon, secretari de Salut Pública, i Marc Ramentol, que va ser nomenat secretari general el setembre del 2020. Però Vergés va seguir sent la diana de la ràbia acumulada, de la frustració, de la contrarietat de flexibilitzar mesures i tornar-les a endurir. Hi ha qui va denominar la seva gestió com de “malèvola”, se la va culpabilitzar dels morts a les residències, de no preveure la segona onada, ni la tercera, ni la quarta. Ni tan sols la posada en marxa del pla de vacunació –que ha funcionat amb la precisió d’un rellotge suís, i avui permet tenir immunitzada amb pauta completa el 52,6% de la població– li va valer cap reconeixement. I potser hi ha qui dirà: oh, només faltaria! És que no és mèrit seu, si de cas, és sort de tenir un dels sistemes de salut més bons del món. I sí, malgrat tot, tenim un dels millors sistemes de salut del món. Cal estar-ne orgullosos.
Avui vivim immersos en la cinquena onada. En poques setmanes, hem passat de tenir les UCI pràcticament buides a tenir-hi més de 400 pacients. El pic de contagis s’acosta al de la primera onada, i només mitiga la situació que els ingressats siguin més joves i menys fràgils, i hi hagi més població immunitzada. No he sentit cap crítica de Vergés sobre la gestió d’aquest repic, no s’hi ha prestat en cap de les entrevistes que se li han fet des que va abandonar la conselleria i és vicepresidenta del Parlament. Segur que no rebrà cap agraïment per la seva honradesa, respecte i responsabilitat. Però demostra que governar és molt més que gestionar dades en mà. També és treballar amb empatia, teixir equips, transmetre confiança, abstenir-se de fer crítiques gratuïtes. I tot això està molt per damunt de la caricatura grotesca que, injustament, se li ha dispensat.