De set en set
Això no és just!
“No és just.” Ho diuen els nens, quan els fas passar l’escombra –“Ja ho vaig fer una vegada!”–. Ho dius tu, quan a la universitat veus les notes i has suspès per culpa d’un parcial que potser no vas preparar tant com pensaves. Per un parcial? Per un 4,8? No és just, dius, quan sembres amor en una relació i en lloc de flors reps cactus. Quan perds algú que estimes i res et pot consolar... Tant és que sigui lògic suspendre, o que sapiguem que tot s’acaba en un moment o altre. És una injustícia. A casa, dos nens estan començant a aprendre que els termes legal i just no són el mateix. Estan descobrint el rerefons de les notícies dels informatius i s’esgarrifen. No entenen que si la llei diu x, després es faci y. M’alegra i m’entristeix a parts iguals. Maduren, i s’enrabien. Confio que l’esperança els protegeixi del cinisme, i els porti a militar en el que sigui i com sigui, però compromesos. Penso en tot això perquè l’estiu i la passió pel true crime m’han portat a veure dues sèries documentals a Netflix: The keepers i El proyecto Williamson. Més enllà dels fets delictius, terribles i reals, és colpidor veure com de lluny estan, l’una de l’altra, la legalitat i la justícia. En un cas, el primer títol, una conxorxa eclesiàstica, política i policial a Baltimore (EUA) provoca desenes de víctimes d’abusos. En el segon, quatre homes purguen a la presó per crims que no van cometre. Les històries tenen en comú una aparent legalitat. Tenim exemples a prop, en el nostre entorn polític i social. Toca resistir en el bàndol de la justícia, els dic, als nens. Una pista: allò que és just es defensa amb orgull.