Antoni Viscasillas, ‘Viscu’
Després de la mort del dictador, la il·lusió de la nova democràcia que s’albirava i les esperances de llibertat van fer perdre la perspectiva política del que era, és i representa l’Estat espanyol. Sovint recordo la frase d’un bon amic, traspassat fa pocs dies, quan l’any 1977 sentenciava: “Ens estem equivocant, ni pacte ni reforma, el que ens cal és una ruptura democràtica amb el règim anterior. Jo estic per la ruptura, però si la majoria ha decidit l’altra via, endavant. Ja ens ho trobarem, i en pagarem les conseqüències.” Qui deia això, fa més de quaranta anys, era un jove professor, Antoni Viscasillas, en Viscu (Girona, 1941 - Vilaür, 2021). Avui, mirant enrere ens adonem d’aquell error col·lectiu, just quan és d’una evidència aclaparadora que el sistema polític del 1978 fa aigües.
A mitjans dels anys setanta, el menjador del pis on vivia en Viscu, al carrer Vilallonga de Figueres, era el punt de trobada habitual del secretariat de l’Assemblea Democràtica de l’Alt Empordà. Des d’un bar que hi havia a l’altra banda del carrer, David Pérez, del servei d’informació de la Guàrdia Civil de l’època, o l’inspector de policia Romero controlaven puntualment les reunions. Vigilaven Viscasillas, que ja havia estat activista antifranquista en la seva etapa d’estudiant a Barcelona i també havia participat en les trobades democràtiques de Vilamacolum, a la casa familiar de Jordi Geli i l’escriptora Maria Àngels Anglada. En Viscu, que el setembre del 1976 va ser un dels organitzadors del primer míting de l’Assemblea Democràtica de l’Alt Empordà, el 24 de gener del mateix any havia estat un dels membres de l’Assemblea que encapçalava la primera manifestació política pels carrers de Figueres des del 1936 i una de les set persones (amb Carles Vallès, Pep Salleras, Pere Crosas, Just Manuel Casero, Jaume Gifre i Pitu Lloveras) que van lliurar a l’alcalde, Pere Giró, una petició d’amnistia amb 1.009 signatures.
La política prohibida o clandestina que es feia en els darrers anys del franquisme i els primers de la Transició a Figueres i l’Alt Empordà no es pot entendre sense tenir en compte personatges emblemàtics com Antoni Viscasillas, que d’alguna manera també va participar en la moguda de la contracultura empordanesa, i que van ser clau en aquella etapa, tot i que després, ja en democràcia, políticament van quedar volgudament en l’anonimat.
