De set en set
El luxe de l’error humà
La intransigència de les màquines amb els errors humans va deixar-me sense targeta de crèdit quan anava a pagar al metro. Tres números equivocats, i ets expulsat del sistema. L’endemà, al banc, em reben amb escepticisme. “Que estrany, a nosaltres ens consta que està activada”, em comenta la noia que m’atén sense apartar la vista de la pantalla. Al final prem una tecla i m’invita a provar ara de fer-la servir, a veure què. Ho provo en un expenedor de zona verda. La targeta continua bloquejada. Mentre espero tanda de nou a la meva oficina, observo que els bancs s’assemblen al reservat vip d’una terminal d’aeroport o al vestíbul d’un hotel internacional, amb les seves butaques entapissades al voltant d’una tauleta amb tríptics de propaganda i la llum càlida amb què t’assenyalen petits racons amb un taulell, un parell de tamborets i una cafetera i tot on quedar-t’hi a conspirar. Que res no faci pensar en un lloc on es remenen diners, però que la seva presència t’oprimeixi, com un luxe que no et mereixes. Recordo quasi amb emoció el primer cop que vaig portar el cotxe al taller: el mecànic anava vestit de mecànic i va aixecar el capó per examinar el motor. Ara ja no ho fan enlloc, això. Connecten el vehicle a una computadora i miren a veure què. Una vegada, l’operari em va comentar desolat: “No sé per on començar, em dona errors en tot.” Per comunicar-te amb els organismes oficials, també has de passar per una veu gravada o una aplicació electrònica que al final d’un procés llarg i penós et dirà, molt educadament, que no pot fer res per tu. Per sort, potser.