Devalua, que alguna cosa queda

L’ofensiva de sectors de Junts contra ERC s’ha intensificat les darreres setmanes. Tot plegat era previsible quan es va signar l’acord de govern. És la naturalesa de les coses, com explica la faula de la granota i l’escorpí. Per exemple, es critica la comissió bilateral que tot just va començar ahir a caminar. I és cert que la desconfiança cap al govern espanyol no és només de Junts i que no es pot fer un balanç triomfalista. Però algunes coses es van començar a desbloquejar. O la taula de diàleg que segons Junts no arribarà enlloc. Però el cert és que encara ni s’ha reunit i el fet que el govern espanyol s’assegui a parlar de tot, també d’amnistia i autodeterminació, hauria de ser vist com una victòria. Devaluar constantment el que és atribuïble al soci de govern és afeblir el propi govern. L’escomesa constant, amb la tàctica de “devalua, que alguna cosa queda”, mentre els consellers de Junts participen en l’autonòmic consell de política fiscal i financera o negocien l’ampliació de l’aeroport amb la centralista Aena no només és incoherent sinó que té efectes nocius en les bases de l’independentisme, cansades de tanta picabaralla tàctica. Es parla molt de la capacitat dels bascos de negociar. El lehendakari Urkullu va acceptar participar en la conferència de presidents amb l’excusa que havia tancat uns traspassos bilateralment venuts com si fos un tresor. Però quan es mira la lletra petita parlem d’uns serrells recaptatoris del tot minsos. No em vull imaginar què hauria dit i fet una part de l’independentisme si el president Aragonès hagués assistit a la reunió com una comunitat autònoma més per aquestes engrunes. I és que molts cops no és només la capacitat de negociació que un govern tingui, sinó si els èxits, més o menys importants, es volen capitalitzar o devaluar. La paradoxa és que de la devaluació arreu del món se n’encarrega l’oposició. Arreu menys a Catalunya.