Els incendis s’apaguen a l’hivern

Els tres grans incendis que s’han declarat a Catalunya aquest estiu (Castellví de Rosanes-Martorell, el Port de la Selva-Llançà i Santa Coloma de Queralt) han cremat 2.300 hectàrees de superfície forestal i de conreu. Una xifra que ens pot semblar d’entrada molt elevada i preocupant però que si la ponderem amb la superfície forestal total de Catalunya (2.047.093 hectàrees) representa tan sols poc més de l’1%. Aquesta realitat en cap cas pot servir per minimitzar l’impacte dels incendis al nostre país, però sí que ens hauria de permetre afrontar un debat serè i valent per saber què volem ser quan siguem grans.

Quan veiem el foc de prop que engoleix el paisatge que estem acostumats a contemplar des de la finestra de casa se’ns desperta un sentiment de tristesa i impotència que ens remou la consciència. Ens encomanem en cos i ànima als equips d’extinció perquè parin els peus al foc, creuant els dits perquè el vent afluixi i les condicions meteorològiques ajudin a sufocar les flames. I així és com anem convertint el cos de Bombers en una lliga de superherois fantàstics per plantar cara a la situació més esfereïdora, i a qui hem delegat tota la responsabilitat per aturar el foc i, posats a demanar, els efectes del canvi climàtic. Com a societat sembla que hem dimitit de les nostres responsabilitats i les hem traslladat gairebé exclusivament als milers d’homes i dones que cada dia arrisquen les seves vides per gestionar una emergència amb quatre duros mal comptats i mitjans insuficients, si no obsolets. Sort en tenim de la seva capacitat tècnica, d’organització i de reacció i del seu talent, reconegut i prestigiat internacionalment, menys a casa, és clar. Aquí, al que intenta fer un salt cap amunt l’estirem dels peus per evitar que destaqui i l’ensorrem en la mediocritat.

Fa anys que ens adverteixen del perill que suposen els incendis forestals de nova generació, que, avui, ja no amenacen només el paisatge que veiem des de la finestra de casa sinó a nosaltres mateixos com a éssers humans. En la darrera dècada a Europa han mort més persones en incendis forestals que no pas en actes de terrorisme. I què hem fet? Doncs hem reforçat els sistemes de seguretat de tots els aeroports, hem creat unitats antiterroristes d’elit, arxius compartits d’informació entre els serveis d’intel·ligència de diferents països i hem sotmès la ciutadania a uns nivells de control que sovint vulneren els més elementals principis de llibertat personal i intimitat. Tot, en principi, per fer front a l’amenaça terrorista, que evidentment existeix i a la qual cal destinar recursos, però hem fet molt poc per protegir-nos dels grans incendis que avui amenacen la vida de centenars de milers de persones arreu del planeta. Seria fals i injust dir que no s’ha invertit gens en aquest camp, però el cert és que la comparació deixa en evidència que per als governants l’emergència climàtica, i especialment els seus efectes sobre l’evolució dels incendis, lamentablement no és ara com ara una prioritat.

L’experiència i el coneixement acumulats en els darrers anys, sobretot des del malaurat accident mortal que el 2009 va costar la vida a cinc bombers a Horta de Sant Joan, han permès contenir l’avanç dels incendis d’aquest estiu sense posar en risc extrem els equips d’extinció desplegats dintre del perímetre del foc. Hem après molt i molt ràpid per poder entendre el llenguatge d’aquests nous focs, i a Catalunya avui tenim els millors experts en la matèria, sigui al mateix cos de Bombers de la Generalitat, al Centre Tecnològic Forestal de Catalunya o a la Fundació Pau Costa, per citar només alguns exemples. “A vegades no som conscients del camí recorregut”, em recordava fa pocs dies Marc Castellnou, inspector de Bombers, analista en cap dels GRAF i un dels principals experts de referència internacional. Ja va sent hora que l’administració pública, i en el seu nom els nostres governants, no només escoltin la veu d’aquests experts, o ho facin veure, sinó que facin un pas endavant i posin l’administració al servei d’aquests objectius. Menys postureig sense corbata per sortir al TN amb el paisatge cremat de fons envoltats de micròfons i càmeres, i més mitjans i lleis valentes per fer front a la gestió sostenible del bosc i contenir l’amenaça dels nous focs forestals. Els incendis s’apaguen a l’hivern, no a l’estiu amb màniga de camisa.