Diumenge de dol al País Valencià

Demà farà una setmana que al País Valencià les banderes onejaven a mig pal. La Generalitat havia decretat un dia de dol oficial per la mort de Paco Cabanes, conegut com el Genovés prenent per malnom el topònim del seu poble, considerat un dels millors jugadors de pilota valenciana de la història. Perquè ens entenguem, el que havia passat era similar al que va suposar pels fans del futbol el traspàs de figures com Johan Cruyff o Diego Armando Maradona, desapareguts prematurament havent estat uns virtuosos insubstituïbles. Semblant, però no ben bé el mateix: en el cas de Cabanes s’hi barrejava un component popular o, millor dit, nacional. La pilota valenciana és el joc autòcton i els ídols encara són herois de carn i ossos més que no pas llunyans personatges televisius d’abast global. Tan nacional era el desconsol que el president Ximo Puig va dedicar-li un article l’endemà mateix en què definia el pilotari com “el nostre mite”, “un símbol que va unir el poble” i “una icona social que personificava la identitat col·lectiva dels valencians”. El Genovés tenia consciència de país i l’exercia, per exemple cedint la seva imatge a Acció Cultural del País Valencià per fer una campanya de normalització lingüística. La televisió pública va reemetre la coneguda com a “partida del segle”, un duel entre Cabanes i Álvaro de Borbotó de l’any 1995 durant el qual un veterà i cansat Genovés, que tothom donava per amortitzat, va remuntar sorprenentment contra un contrincant molt més jove mentre el públic embogia i corejava el seu nom dempeus. Són històries que en aquestes latituds amb prou feines coneixem, suficientment apassionants per poder-nos atraure sense gaire esforç. Només caldria que algun dia poguéssim veure una partida de pilota, en la més prestigiosa modalitat d’escala i corda, i el seu ritme trepidant ens atraparia de seguida.