Opinió
JORDI CAMPOY
ESCRIPTOR
“Escriure és un plaer. Publicar, una angoixa”
La ironia i els capítols curts podríem dir que són marca de la casa. Em deixo aconsellar, però això és força innegociable
Una de les màximes de l’escriptor és que el lector es formuli moltes preguntes i anar-li donant les respostes a poc a poc
Feia vint-i-tres anys que Jordi Campoy Boada es dedicava a la música com a compositor i com a pianista quan finalment va decidir debutar en la ficció literària amb La noia del violoncel (2019). Ara continua amb la vocació novel·lística amb La cantant de fado (també editada per Columna).
A la solapa del llibre vostè es presenta com a productor musical, pianista, compositor i escriptor sabadellenc. Per aquest ordre de prioritats.
Bàsicament per una qüestió d’ordre cronològic. Sempre m’havia dedicat a la música i això d’escriptor ha vingut més tard.
De fet, a ‘La cantant de fado’ la música hi és molt present, començant pel títol, pels protagonistes i per les referències sonores i de lletres que hi va intercalant. Però com a escriptor afirma que també dona molta importància a la sonoritat de la narració.
A vegades em pregunten si soc un escriptor que també fa música o un músic que escriu. I jo penso que són totes dues coses, perquè cada idioma té la seva cantarella, la seva pròpia musicalitat. Quan escrivim ens fixem en el ritme, si el text camina o no camina, i això no deixa de ser llenguatge musical. De la mateixa manera que el compositor també escriu. Penso que l’escriptor fa música i el músic escriu. L’art consisteix a explicar una historia, sigui a través d’una coreografia, d’una escultura o d’un llibre. Cadascú tria el seu camí.
En aquest sentit m’he apuntat una de les frases que surten a la novel·la: “La música és la bàscula que ens sospesa els estats d’ànims”, escriu vostè. Quina música aniria millor al seu estat d’ànim actual, ara que la novel·la ja circula a les llibreries?
Estic molt animat després d’haver passat un procés diferent al maig i al juny, que sempre és quan sembla que costa més vendre llibres. El que em ve al cap ara mateix és Every little thing she does is magic, de The Police.
La música que caracteritza la seva novel·la és el fado i l’estat d’ànim, la ‘saudade’, que defineix d’una manera molt personal: “No oblidar les coses boniques de cada desgràcia, saber gaudir de les petites victòries dins la gran derrota. El goig dins la pena, això és la «saudade».”
És un concepte molt especial, trist, nostàlgic. N’hi ha que diuen que no, que serveix per recordar els bons moments. I després un tercer et dirà que no és ni trist ni alegre. Sobretot és un concepte de contrastos, de quan passes de l’alegria més absoluta a la pena més desastrosa. Els portuguesos són capaços de patir per una cosa bona i poden gaudir d’una cosa dolenta.
‘La cantant de fado’ és una història que, lògicament, transcorre a Lisboa, de fet a cavall entre Barcelona i Lisboa. Per documentar-se va viatjar diverses vegades a la capital portuguesa.
Fa quatre o cinc anys vam fer un viatge per tot Portugal, no teníem temps ni diners per anar més lluny. El que jo no sabia és que es convertiria en el viatge de la meva vida. La nostra guia va resultar que també era cantant de fado i aquí va sorgir la idea per a la que seria la meva segona novel·la.
També es va documentar pel que fa a la qüestió gastronòmica, perquè ens parla de dolços i del famós bacallà. Es nota que hi va menjar bé.
Sí. Hi he descobert tavernes d’aquelles que només sovintegen els vilatans. Però sobretot he descobert els dolços. A Lisboa hi ha dues pastisseries a cada cantonada. Fins al punt que em vaig posar un límit: un pastís de nata a mig matí i un altre per berenar. Tenint en compte que allò que ells anomenen nata en realitat és crema.
Va anar a Portugal sense un pla preconcebut. “La història em va venir a buscar a mi perquè l’escrivís”, explica en un moment determinat el narrador i això remet inevitablement a l’Antonio Tabucchi del clàssic ‘Afirma Pereira’, on l’autor afegeix un epíleg en què precisament aclareix com va conèixer el doctor Pereira, el protagonista del seu llibre. “El doctor Pereira”, escriu Tabucchi, “em va venir a veure quan encara no tenia ni nom, era un personatge a la recerca d’un escriptor”. Justament el que li va passar a vostè amb la Rita.
Exactament. Afirma Pereira també passa a Lisboa, i Tabucchi, que és un dels meus autors de referència, descriu meravellosament la ciutat. Ho penso així: les històries ja existeixen i ens descobreixen a nosaltres. Es tracta d’observar, de prendre notes fins que la novel·la et demana que l’expliquis.
La Rita i en Guillem són els dos protagonistes centrals d’aquesta trama. El segon, un compositor en hores baixes; la primera, una noia amb un passat secret que de mica en mica s’anirà desenterrant fins a enllaçar les seves històries personals des del passat fins al present. La primera meitat del llibre és una història d’amor. La segona, d’intriga.
No serien dues novel·les diferents, però és cert que a la meitat hi ha un canvi de registre, passem de la història d’amor on tot sembla que va bé a una història amb tocs gairebé de novel·la negra.
De fet, al primer capítol ens trobem en Guillem amb un ganivet al coll, “i no és cap metàfora”, puntualitza el narrador amb aquests tocs d’ironia que impregnen tot el relat.
La ironia podríem dir que és marca de la casa. Això és força innegociable. Em deixo portar sempre pels magnífics correctors d’estil de l’editorial, però el meu narrador el guardo gelosament. En aquesta ironia és on més em reconec a mi mateix, és el que em fa gaudir més quan escric. Efectivament, la novel·la comença amb en Guillem en una situació delicada, i la intenció és que més endavant ho recordem i en descobrim el motiu. Una de les màximes de l’escriptor és que el lector es formuli moltes preguntes i anar-li donant les respostes a poc a poc.
Les preferències d’aquest narrador innegociable són també evidentment musicals. Per això fa desfilar com dèiem referències suposo que personals, des de Manu Guix a Police, Nirvana o Bill Evans, per citar-ne només alguns. Hem recordat de bon principi que vostè també és compositor. En la música troba la inspiració de la mateixa manera que en la literatura, o el mètode varia?
La música i la literatura són dues coses diferents. Per compondre una cançó pots estar-hi una setmana, deu dies, un mes. Per fer una novel·la en calen molts, de mesos. Amb una cançó necessites petites dosis d’inspiració puntual. Quan escrius ficció et calen tones d’inspiració i durant molt de temps. El fet d’allargar-se tant el procés et pot fer perdre l’objectivitat i et dificulta saber si el que estàs fent funcionarà o no. L’angoixa que pateix el protagonista la pateixo com a escriptor; com a músic, no.
Pel que fa a la qüestió de la tècnica narrativa, escriu en tercera persona del passat però també combina escenes en present i sempre amb capítols molt curts. Intueixo que tot plegat d’una manera molt calculada encara que l’efecte final és que la història es fa molt llegidora.
Els capítols curts també són marca de la casa. És el tipus de capítols que més m’agrada llegir a mi. Tots anem molt atrafegats i no ens convenen totxos llargs que no respirin. Jo fins i tot penso al mil·límetre els punts i a part, per fer-ho més esponjat. A la primera part de la història faig servir la tercera persona però quan topem de morros amb la història de la Rita opto pel present. Al final quan es troben totes dues històries passo al present de cop.
Una cosa que vostè ha dit: “Els autors estem més temps pensant, revisant i documentant-nos que no pas escrivint.” A la gent li agrada saber aquestes coses. Quan escriu o reescriu, de dies, de nits?
Quan ja era gran em van diagnosticar trastorn de dèficit d’atenció i hiperactivitat. Això em provoca greus problemes de concentració i un neguit constant d’haver-me de moure. Anys enrere d’això se’n parlava molt relacionat amb els nens. Però què passa quan els nens ens fem grans? Doncs que aquest trastorn no desapareix i s’hi ha de conviure. És complicat i avantatjós alhora. Per resumir-ho, soc dels que tenen a la tauleta de nit paper, notes de veu, de tot, per no deixar escapar cap idea.
Escriure és un exercici gratificant perquè ningú ens hi obliga. Però també va associat amb l’angoixa d’estar pendent de com funcionarà l’obra, quines crítiques rebrà, d’estar a l’altura de la confiança dipositada per l’editorial.
Jo he volgut mostrar les angoixes dels artistes. Jo la pateixo d’ençà que publico, a partir del moment que veig el llibre a l’aparador amb el meu nom i la meva foto. Sobretot pateixo en l’interval entre que fas arribar el manuscrit a l’editorial i et donen una resposta. Soc de dormir molt poc, de qüestionar-m’ho molt tot. És una mena de patiment inevitable.
M’ha cridat l’atenció que en més d’una ocasió demana perdó al lector per la cursileria, per exemple quan diu: “la sang fluida amb la fragància del caramel líquid i ja em perdonareu la cursileria d’aquest paràgraf”. Per què ho fa, això? Per modèstia? Per picar l’ullet als lectors? Per divertiment i prou? O perquè un autor ha de ser molt exigent amb si mateix?
L’amor absolut sempre és cursi. També als cinquanta. Hi ha gent de la tercera edat que es torna a enamorar i repeteix les mateixes cursileries dels quinze anys. Jo vull reivindicar aquesta cursileria.
Ara ens posarem més seriosos perquè un dels temes que toca és el de la por com a element que paralitza les persones. De fet, la història arrenca amb el protagonista enfrontat al pànic de la sequera.
Trobarem personatges covards i d’altres amb més coratge, però la por és efectivament una paraula que defineix el tema principal de la novel·la. A vegades aquests fantasmes interns que nosaltres mateixos ens inventem ens anul·len o ens fan prendre decisions condicionades. Són fantasmes que viuen amb nosaltres les vint-i-quatre hores del dia.
Una altra de les pors és el record dels abusos sexuals, un tema molt actual.
Per abordar-ho vaig contactar amb professionals perquè ho volia reflectir amb rigor. El que em van explicar em va fer plorar perquè a la pregunta de què podia fer de dolent un pare a la seva filla em van contestar: “Tot el que et passi pel cap.” Ho vaig trobar brutal. I tot i així és plausible que aquesta mena de víctimes ho oblidi, o almenys ho intenti, perquè la veritat és que el cervell ho arxiva.
Per cert, porta tatuats als braços els títols de les dues novel·les que ha publicat fins ara. S’imagina envellit i amb el cos ple de tatuatges?
[Riu.] Seria un bon senyal perquè hauria publicat molt. L’origen d’això és una promesa: vaig dir que si algun dia aconseguia publicar em faria el tatuatge. Ho he complert amb les dues novel·les, però si això va endavant puc tenir problemes d’espai al cos.
A les presentacions dels seus llibres sol tocar en directe. La banda sonora la compon vostè mateix.
Posar música a les novel·les és molt interessant. M’agrada fer-me les meves bandes sonores i interpretar-les a les presentacions. Són peces que es poden trobar a YouToube.
A la recerca de la icona d’una revolució
Jordi Campoy ha dedicat La cantant de fado a Celeste Caeiro, la dona que durant la dictadura de Salazar va posar un clavell al fusell d’un soldat, un gest que va marcar aquella revolució. Campoy es va proposar trobar-la després de comprovar que a la Viquipèdia hi havia data de naixement però no de defunció. Ho va aconseguir, fins al punt d’incorporar la Celeste a la trama com un personatge secundari que, sens dubte, donaria per a una novel·la sencera. No és el cas, almenys de moment, perquè Campoy ja està treballant en la seva tercera novel·la i no va d’això, tot i que com és lògic encara no en vol aportar cap pista. Sempre conscient que “dedicar-se a la literatura és un gran luxe”: “Hi ha molta gent que fa coses ben fetes, a casa teva pots escriure un llibre i autoeditar-lo. Això és molt bo perquè la gent pot ser molt prolífica, però a nivell professional és més complicat fer-se un lloc perquè hi ha molta oferta”, admet.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
