Au va, prou de plorar

Encara em dura l’impacte, i en més mesura la indignació, que m’ha provocat l’espectacle mediàtic que s’ha fet amb el comiat de Leo Messi amb les compareixences públiques de Joan Laporta i del milionari jugador argentí. Comencem per Laporta. Si bé tots els experts en comunicació es desfan en elogis valorant les explicacions que va donar sobre la no renovació de Messi, per la claredat i l’extensió de les mateixes, el seu to era fred. No vaig entendre que un president d’un club de futbol de renom que es veu impossibilitat, segons va dir, per renovar el millor jugador de tots els temps, no es mostrés afectat. Qualsevol diria que en comptes d’haver tingut dolços somnis amb Leo Messi, aquest havia estat, des de l’inici de mandat, un malson. Seguim amb Messi. Perdonin, què va representar aquella plorera inconsolable amb llàgrimes i mocador de paper inclosos durant aquells minuts televisius que es van fer eterns? Se li havia mort un ésser estimat per Covid? Havia perdut la feina aran d’un ERTO i l’havien desnonat? Havia hagut de fugir corrents amb la família perquè tenia les flames a tocar de casa? Res de tot això. Va passar que després d’unes vacances per Eivissa es va topar amb un imprevist en la seva reeixida i caríssima carrera professional, que en qüestió d’hores havia tornat a encarrilar. Era ric i seguirà sent ric, potser més i tot. Sincerament, amb el panorama que hi ha per la pandèmia i l’emergència climàtica, aquests dies de serial barcelonista, amb l’exhibicionisme sentimental de Messi com a punt àlgid, han estat excessius, innecessaris. O ells o jo no som d’eixe món.