En Xevi no para
Quan, el novembre del 2017, va publicar l’excel·lent, espectacular llibre Una vida màgica, semblava que ja no hi havia res més que pogués dir o fer en Xevi, perquè allà ja hi era tot, tot. Però el nostre home de Santa Cristina d’Aro continuà treballant, anant d’aquí d’allà amb la seva màgia, inesgotable i actiu com si tingués vint anys –com sempre, vaja.
Quan arribà el confinament de la Covid, vaig pensar que es quedaria reclòs a casa, tal com aconsellaven els entesos en pandèmies. Vaig pensar: amb la que ens cau a sobre, no sé pas si podrà aguantar gaire més, tot i que no és pas un tipus donat a rendir-se, a llançar la tovallola. Però vaig sospitar que arribava algun inici de final, perquè l’home estava decebut i desenganyat de la soledat i la incomprensió, llevat de sa família. I sí: a casa ja s’hi va quedar, però es posà a gravar números de màgia i prestidigitació que penjava a internet, i ara amb un plus inèdit i atractiu: ensenyava la trampa –per dir-ho com a ell no li agrada dir.
I precisament demà, dissabte, un any més i ja en van vint-i-dos, l’home porta a Santa Cristina (poble que té màgia, per art de la màgia d’en Xevi que és qui ho engega i ho aguanta tot, o quasi) artistes excepcionals vinguts d’arreu del món, autèntiques primeres figures. I si la Covid és un inconvenient per a espectacles com aquest de demà, se les empesca i organitza dues sessions, per mantenir un aforament limitat.
Cal remarcar que tot és obra d’un sol home, amb anys i anys de feina a l’esquena i amb migrades subvencions. Deu cansar molt, això. Els confesso que si jo fos ell, anys ha que hauria tirat el barret al foc; el barret, el conill, la vareta, les pólvores màgiques, els daus i tot plegat. Però res de tot això: l’home no para, segueix actuant, té cura de la seva Casa Màgica de Santa Cristina, el museu de màgia més gran del món, dona classes, dirigeix festivals, anima presentacions i tot el que vulguin. No vull deixar-ho passar per alt: visitar la seva Casa Màgica és una experiència sensacional que no es pot explicar, cal anar-hi a veure-ho i viure-ho in situ; no és pas propaganda, sinó la pura realitat. En Xevi no enganya, tot i que només els il·lusionistes deuen tenir el privilegi diví de poder enganyar la gent i no haver de demanar perdó a ningú.
