Somnis

Sabeu quan es venen més revistes de viatges? Podríem pensar que a la primavera, quan la calor treu el nas i tothom comença a pensar en les vacances d’estiu. Però no: quan més revistes de viatges s’acostumen a vendre és al setembre. La raó és senzilla: quan ens enfrontem de nou a un llarg període de rutina és quan més necessitem somniar, per escapar de les obligacions que ens aclaparen i traslladar-nos, gràcies a les fotografies i els textos suggeridors, a llocs meravellosos. La idea que algun dia, qui sap si per Nadal, o bé a l’estiu, o quan els nens marxin de casa, o si goséssim deixar la feina, podríem passejar per aquests carrers exòtics, visitar temples llunyans i tastar plats desconeguts, ens anima a comprar aquestes revistes que són una finestra al món. Rarament necessitarem les indicacions pràctiques que ens ofereixen, però és igual, perquè ens donen el que necessitem per volar una mica i així fer més passable el curs que comença.

La pandèmia, que ens ha portat confinaments, incertesa i por, ha modificat sens dubte els nostres hàbits somniadors. Desconec com es tradueix això en la venda de revistes de viatges a terres llunyanes, però una altra crisi, la climàtica, fa pensar que aquests somnis s’allunyen cada cop més de la realitat. Si fa vint anys les companyies de baix cost permetien volar a preus irrisoris, és raonable pensar que els propers anys tornarem a veure com agafar un avió es converteix en una experiència extraordinària, per cara i desaconsellable. Tal com em deia algú, aviat la gent tornarà a anar de viatge de noces a Montserrat, i si té molta sort, a Mallorca, com feien els nostres avis. No és del tot un acudit.

Se n’ha parlat molt recentment, arran de l’informe de l’ONU: la idea del creixement il·limitat ha topat de morros amb una situació insostenible de desigualtat social i d’esgotament de la Terra. Prenem-nos-ho pel cantó bo: és una gran oportunitat per mirar al nostre voltant i donar valor al que tenim. Viatjar a Montserrat i Mallorca, per què no? La pandèmia ja ens ha començat a fer obrir els ulls a llocs que potser ni vèiem. Els confinaments locals ens van convertir en turistes desficiosos de la nostra població, i més tard la limitació de circulació en regions sanitàries ens va fer descobrir la passió pels racons d’aquesta zona a la qual no teníem ni idea que pertanyíem. Molts productors agraris i ramaders van trobar camins per arribar a les cases, i quin gran plaer no va donar a moltes famílies assaborir formatges, bistecs o bledes produïdes per algú amb noms i cognoms i d’algun poble proper, en uns dies en què les alegries eren tan escasses!

Durant el confinament, doncs, els somnis es van tornar humils: durant molts dies no hi havia res que ens semblés més desitjable que fer una passejada per la Rambla, jugar amb les filles al parc, fer un cafè amb els amics o sucar els peus al riu. Vam enyorar plaers que no sabíem que ho eren. Molts van aprendre a fer pa o a cuinar un estofat, les classes gratuïtes online van apropar-nos al somni d’aprendre coses, de plantejar-nos noves sortides professionals o desenvolupar les nostres aficions sempre aparcades per una raó o altra. (Aquelles sessions, per cert, feien una funció similar a la que tradicionalment havien fet uns altres productes que triomfaven al setembre: els fascicles.) No confio gaire que totes aquelles iniciatives plenes d’il·lusió hagin donat com a resultat que les famílies s’hagin tornat autosuficients, ja no comprin pa a la fleca i es facin la roba elles mateixes (igual que amb els fascicles poca gent deu aconseguir aprendre anglès o fer ganxet tan bé que tingui arreglats tots els regals de Nadal). Són els somnis de sempre amb nous formats. O n’ha quedat alguna cosa?

No fa gaire vaig dinar amb dues bones amigues en un xiringuito de Badalona. Feia un dia radiant i el mar enlluernava, blau intens, aigua transparent, al costat del passeig esquitxat de palmeres. “Som al Carib, noies!”, rèiem, tot menjant un menú mediterrani de musclos, hummus i croquetes. Fèiem broma però teníem molt clar que aquella felicitat era allà mateix, al cor del Barcelonès. I tot dinant, contentes, vam parlar dels nostres somnis. Perquè com diu Txarango: “Guarda algun somni pendent / Que en el desig estem més vius / Més que en allò que desitgem.”