Tribuna
Fugir de la vella economia
“No hi ha mitges tintes, no és compatible continuar amb el vell model i aspirar a no patir un col·lapse com a societat
Hem viscut l’onada de calor més llarga de les darreres dècades, que ens ha posat en un alt risc d’incendis. S’estan patint incendis massius a Sibèria i a Califòrnia, inundacions al centre d’Europa. Tot i que no es pot dir que no es pot associar cap fenomen meteorològic concret al canvi climàtic, sí que és cert que aquest està fent que els fenòmens extrems de calor i d’inundacions siguin més freqüents. El panell d’experts de l’ONU per a l’estudi del canvi climàtic ens ha alertat que ens apropem als escenaris que fa 20 anys es consideraven més pessimistes, que estem escalfant el planeta més ràpid del que crèiem i que els efectes de l’escalfament global no es patiran només durant el proper segle, sinó que perduraran durant el proper mil·lenni. Ja és indubtable que la petjada climàtica del nostre estil de vida està alterant de forma ràpida i greu la biosfera.
En aquest sentit, el racional seria repensar a fons quines inversions i estratègies volem fer, canviar part del nostre model de creixement econòmic i centrar-nos en mecanismes que tallin el més ràpid possible les emissions de CO2 i metà, els principals gasos d’efecte hivernacle associats amb l’activitat humana. Em sorprèn que amb aquest escenari hi hagi encara un plantejament de creixement econòmic que continuï amb el vell model basat en un increment d’emissions, o en mesures pal·liatives timorates. L’adaptació a una nova mobilitat segurament necessita una transició dels cotxes amb motor amb combustibles fòssils als cotxes elèctrics, però a llarg termini hem d’anar a una mobilitat amb menys cotxes, amb més transport col·lectiu i ciutats més adaptades per a la mobilitat 100% sostenible (caminar o anar en bicicleta). L’adaptació de la majoria de ciutats de l’àrea metropolitana ha seguit un model de “fer veure” que fan alguna cosa, però sense fer realment res. Certa guàrdia de la vella política és responsable d’endarreriments en la T-Mobilitat, que hauria de ser l’eina que revolucionaria l’ús del transport públic. Aquesta vella guàrdia en debatre sobre ampliació d’infraestructures que tots sabem que la Unió Europea rebutjarà per no complir-se amb els criteris de sostenibilitat i mediambientals. N’hauríem de parlar, de la millora de la seva eficiència, la reducció de vols de distància mitjana, la millora del transport ferroviari per cobrir aquests desplaçaments i millorar la connexió ferroviària amb Europa.
Resulta sorprenent que aquest pensar de la vella economia sostinguda per una generació d’acadèmics que sempre han estat proclius a l’statu quo, pels poders mediàtics de sempre, pels interessos econòmics dels de sempre i pels mandataris municipals de sempre, es dediqui a sabotejar els pocs intents de mobilitat sostenible que es fan als municipis metropolitans, els intents tímids de reducció d’emissions i contaminació a les nostres ciutats. Tots agitant el vell model econòmic en què la llibertat i el desenvolupament econòmic volen dir més cotxes, més emissions i més ús dels combustibles fòssils. El vell mantra que “la tecnologia ens solucionarà el problema” és quelcom ja obsolet. Tot i que un físic com jo té altes esperances en projectes com l’ITER (l’experiment de fusió nuclear que ens permetria tenir una producció d’energia elèctrica bastant barata i amb un impacte ambiental bastant reduït, almenys molt més reduït que l’actual fissió nuclear i la crema de combustibles fòssils), aquestes solucions trigaran dècades a començar a tenir efectes reals en les nostres emissions. També que, tot i les millores tecnològiques, al final haurem d’anar a una reducció de la mobilitat en transport privat, en l’ús de l’aviació comercial, a una producció més racional i propera al lloc de consum de l’energia elèctrica i a una adaptació de tota la nostra economia a un model d’emissions molt més reduït que l’actual.
No hi ha mitges tintes, no és compatible continuar amb el vell model i aspirar a no patir un col·lapse greu com a societat, amb centenars de milions de refugiats ambientals a finals de segle, amb fenòmens meteorològics extrems molt més freqüents. El vell model és caduc. El vell model de creixement continu i de com més millor ja no és sostenible, ni racionalment defensable. I hauríem de foragitar tot intent de fer dominar el debat públic amb elements d’aquesta vella economia política. O entenem que hem de canviar el nostre model econòmic i social, o la mateixa natura ens obligarà de forma més dramàtica, dràstica i dolorosa que els canvis que necessitem ara ens provocaran.