Catalunya, enxarxada en els debats

Catalunya està atrapada a la xarxa dels debats eterns que serveixen per a l’immobilisme. Per exemple, volem un aeroport del Prat competitiu però que sigui sostenible. “El més verd d’Europa”, diu el vicepresident Puigneró. Però no sabem com es farà. O volem deixar de dependre de les energies contaminants però es rebutgen les energies renovables. Com que no es prenen decisions de país, s’imposen les inèrcies, i això fa que un cop més els parcs eòlics s’han anat concentrant a les comarques de sempre, les del sud –sempre el sud– del Principat, mentre determinades comarques del nord mantenen els privilegis conservacionistes. L’equilibri mediambiental i territorial no passa per fer menys parcs eòlics i centrals solars, sinó per repartir-les equitativament pel conjunt del país i el més a prop possible dels grans punts de consum. No com ara, que la Terra Alta genera el 25% de l’energia eòlica de tot Catalunya i un de cada quatre aerogeneradors del país se situa a les Terres de l’Ebre. I no cal estar tocat per la tramuntana per saber que no és cosa del vent que genera la depressió de l’Ebre. Perquè les nuclears no depenen dels efectes meteorològics i el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre en concentren el 100% de Catalunya. Tres centrals nuclears i perquè la quarta va ser desmantellada per un gravíssim accident. Tot plegat davant la permissivitat de la major part de la resta del país. Estem en una època de debats complexos. Però Catalunya necessita un pla, o uns quants. I no només per assolir la independència. És l’hora de prendre decisions valentes per avançar, sobre la base de l’interès comú i l’equilibri territorial. I això suposa passar de parlar de nous models a portar-los a la pràctica, però explicant-ne les conseqüències. I que cada part del país, comarca a comarca i municipi a municipi, n’assumeixi la responsabilitat que li pertoca, els governi qui els governi.