Tolerància

Mentre esbandia les darreres paelles es va interrogar sobre un fet que tenia tan assumit que fins aquell moment no hi havia ni pensat: per què, en lloc d'eixugar els estris de cuina amb un drap, els deixava a la pica del costat perquè s'escorreguessin? Mentre rumiava la resposta intentava que no es desmuntés el turó metàl·lic format pels estris de cuina acumulats després de l'esbandida. No va tenir èxit: l'última paella que hi havia col·locat, no sense ser fer els mil i un equilibris, va provocar la caiguda en cascada del munt d'atuells apilonats en un espai clarament inadequat, ridícul. Li feia molta ràbia assistir impotent a l'escampall, i el conseqüent terrabastall sonor que provocava de tapers, cassoles, culleres i tot plegat. En aquest punt va percebre que la resposta a la seva pregunta no implicava buscar només les causes d'un assumpte superficial, sinó que intuïa que li donaria la resposta a un plantejament existencial, de fons. Especialment perquè, tot i ser conscient que decantar-se per una opció que pot tenir com a resultat situacions o escenaris que el treien de polleguera, continuava triant-les, invariable i mecànicament. També li passava el mateix quan menjava. L'enutjava molt deixar engrunes al terra (i no en deixava pas poques), però sempre repetia el mateix gest propiciatori: en un moment o altre de l'àpat, quedava assegut lluny de la taula i s'acostava els aliments a la boca sense prendre cap precaució per evitar el desenllaç no desitjat. Devastat, va trobar més exemples que corroboraven la tesi: no s'agradava. Immediatament, però, es va sentir alleujat per la satisfacció que li produïa haver-se tolerat malgrat no agradar-se. Ara, però, reconegut el problema, era l'hora de posar-hi solució.